Ahir al matí vaig haver de portar la família a l'aeroport. Era molt d'hora al matí i hi havia poc trànsit, i en la meva tornada cap a casa em vaig permetre deixar volar la imaginació per sentir-me com un turista més que arriba a la nostra ciutat, amb els ulls oberts, observador, interioritzant els detalls d'una nova ciutat, com tants cops he fet amb altres ciutats.I em vaig trobar que tenim una ciutat bonica, que crida l'atenció, amb mar i muntanya, amb un perfil monumental que es veu de tot arreu i que va variant segons s'avança. El port, el Palau Reial, la Muntanya de Montjuïc amb l'anella olímpica, el Moll de la Fusta, el Barri Gòtic, l'arquitectura modernista, els immensos edificis del 22@. Una ciutat amb mil coses per descobrir i poc temps per fer-ho.
Els turistes poden ser engorrosos, sobretot segons quins, però la impressió que un turista s'emporta d'una ciutat ve molt condicionada per la gent que hi troba. És per totes aquestes sensacions que jo, quan trobo aquells individus rossos i recremats pel sol com si fossin gambes de Palamós, em poso a la seva pell socarrimada, i sempre que puc miro de donar-los un cop de mà, i que quan tornin a les seves fredes contrades, recordin que a Barcelona van ser tractats com calia.
3 comentaris:
Aquí no tenim massa cultura d'acostar-nos als guiris de manera amable, quan els trobem perduts. Som més d'anar a la nostra i que ens deixin tranquils. En altres països jo m'hi he trobat, un cop de mà quan més falta em feia, i s'agraeix molt. Posteriorment ho he intentat aquí, però la timidesa i la vergonya no m'ho deixen fer gaire.
Per cert, que tenim una ciutat increïble.
Sempre i quan no siguin els guiris 'idiotes' que tots coneixem.
No costa res, jo em faig un far de dir "may I help you" al metro o a la renfe. Posen uns ulls de perduts, pobrets. I torno els favors que m'han fet quant voltava.
Publica un comentari a l'entrada