13 de maig de 2011

A tota màquina, com sempre

El tren corria per la planura, a tota màquina, com sempre. Per la mateixa via de sempre. Hi havia hagut durs ascensos, llargues baixades, trams de corbes, però sempre en la mateixa via. La locomotora estirava el pesat bagatge dels seus vagons, a tota màquina, com sempre. La via era feixuga, amb imperfeccions que feien tremolar tot el convoi, però la inèrcia l'obligava a seguir endavant, a tota màquina, com sempre. Però ara, alguna cosa havia canviat en l'horitzó. En la llunyania, abans que l'infinit fes unir els raïls paral·lels, s'albirava una canvi. Una nova via sortia de la tan coneguda pel tren. Quan s'hi anava acostant podia veure millor la bifurcació. Una via nova, relluent, llisa. També s'hi apreciaven corbes i muntanyes i alts i baixos, sí, però era nova, molt diferent que la que portava sota les rodes desde sempre.

Ho tenia clar. Volia canviar de via. Volia emprendre aquell nou camí. Però les agulles estaven fixades per fer-lo seguir per la via de sempre, i no hi havia cap guarda-agulles a qui advertir per a que les canviés. Ho tenia clar, volia seguir a tota màquina, com sempre, però volia desviar-se per aquell nou viarany. Així que va concentrar totes les seves energies, tots els seus cargols i engranatges en transmetre la seva necessitat de canviar. I vet aquí que, en el primer cas de telequinèsia ferroviària que es recorda, el tren va aconseguir moure les agulles, just a temps per desviar-se cap als nous objectius.

I va seguir rodant, a tota màquina, com sempre. Il·lusionat i amb ganes de descobrir noves fites. Satisfet de la seva decisió, i sentint a la caldera un vent fresc que li deia que els trens com ell, capaços de moure les vies al seu antull, eren excepcionals, i el sol que es ponia li xiuxiuejava: no paris, segueix movent-te, a tota màquina, com sempre.