Dutxa d'aigua freda

Els partits grans, històrics, i que sempre obtenen representació m'han decebut moltes vegades. Quan arriben al poder, passen dels seus principis i només es dediquen a mantenir-se ben agafats a la cadira i als ingressos que aquesta suposa per a ells i per al seu partit, això quan no es veuen escanyats per qui té el poder real, el capital, i cedeixen, sense massa esforç, a les seves pressions. És per això que fa almenys cinc eleccions que passo de partits majoritaris. Em busco el partit petitet que més s'adigui a les meves creences en el marc de la institució que s'estigui votant. Moltes vegades, aquest vot es perd, i la candidatura triada no obté representació, però per mi no és un vot perdut, i si més gent fes com jo i no es deixés arrossegar per la voràgine publicitària i mediàtica dels partits grans, potser deixaríem entrar aire fresc als parlaments i podrien començar a canviar les coses.

Pensava que era l'únic que pensava així, i la setmana passada, una colla de xitxarel·los planten la seva tenda de campanya a les principals places del país, dient, entre d'altres coses, el que acabo d'explicar a dalt. Imagineu-vos quina eufòria em va envair. Per fi veia que no estava sol en aquest món. Per si fos poc, aquesta canalla robava la primera plana de diaris i noticiaris a la rància campanya electoral, i rebien suport des de totes les bandes. "No els votis, però vota", diuen. I cada cop que ho sento el cor em fa un bot. I vaig a la plaça a tocar la cassola, i penso que ve un diumenge que canviarà el món, que la gent que diu que passa d'anar a votar perquè no creu en els polítics, ara té algú que li diu que hi ha alternatives als de sempre.

I arriba el dia de les eleccions i en Cuní em fot la primera plantofada: participació al voltant del 50%, i la nit em va fotent ganxos d'esquerra i dreta (mai millor dit) fins deixar-me K.O. Resulta que tant de soroll és exàctament, per a no res. Tota la gent a qui li bufava qui ens governa li segueix bufant, i ens acabaran governant, un cop més, els mateixos de sempre. Només hi ha dues candidatures petites que pugen. Una són les CUP, l'única alegria de la nit, que ha augmentat els seus regidors exponencialment, encara que els mitjans no en diguin res; i l'altra, la Plataforma per Catalunya, unes bellíssimes persones amb discurs de cartró pedra que, darrera de l'"odia qui és diferent", no tenen absolutament cap argument.

Les assemblees de les places ja ho advertien: "el nostre moviment tindrà resultats a llarg termini", i segurament serà cert, però què voleu que us digui, jo tenia l'esperança que ahir es començaria a notar alguna cosa, i em van fotre una dutxa d'aigua freda que encara em té tremolant