Llegir em fa escriure

Feia mesos que no agafava una novel·la. Per una cosa o altra, des de que vaig acabar amb la trilogia mèdica de Noah Gordon a finals de novembre, no havia tornat a llegir. Fins i tot la meva lectura exhaustiva dels reportatges del National Geographic se m'havia anat acumulant. Clar que els articles científico-sensacionalistes de l'NG no és que es puguin qualificar com a literatura. Així que en la darrera setmana he fet un intensiu amb les revistes de novembre a març per poder començar per fi amb una història. Fa dos dies que vaig començar L'any de la plaga, de l'"amic 2.0" Marc Pastor (blog | twitter), i m'està agradant molt. I aquest matí, llegint-lo al metro he descobert que llegir històries ben construïdes em fa venir ganes d'escriure. I com qui no vol la cosa, ha sortit això, que no sé gaire bé d'on ve i està clar que tampoc va enlloc, però m'ha agradat escriure-ho i aquí ho deixo.

"Entro per la boca del metro i vaig engegant l'e-book. Quan arribi a l'andana vull que ja s'hagi iniciat per començar a llegir. Aquesta novel·la em té enganxat. Només entrar al vestíbul, però, noto el corrent d'aire característic. Està arribant un tren. M'afanyo a validar la T-10. Sí, sóc jo, l'últim habitant de Barcelona que pica el bitllet. Veig que és el meu, baixo corrent les escales fins l'andana i m'he de barallar amb la gentada que surt per poder arribar a agafar-lo. Entro al vagó quan el xiulet d'avís ja fa uns segons que sona, i les portes es tanquen darrera meu. Exhalo alleujat, i de seguida la demanda d'oxígen de les meves cèl·lules encara adormides fa que hagi de fer una llarga inspiració. Estudio la parròquia que s'aplega dins el tren per fer l'estratègia abans de seure. Cal evitar els sorollosos i els pudents i intentar tenir bona prespectiva d'alguna noia maca, que l'obsès sexual que hi ha en mi surt a la superfície una mica més cada dia. 

Trobo la meva musa per al curt viatge i m'assec davant seu. És prima. Potser massa. Porta els cabells curts com un vailet, que diria ma mare. Unes ulleres de pasta massa grans accentuen una mirada saberuda d'ulls petits. M'endinso al llibre. Capítol set. Cada cop que clico el botó i la tinta electrònica canvia unes lletres per unes altres, alço la mirada uns instants. Ella mira l'infinit, distreta. Quan arribem a la meva parada, molt abans del necessari, ella s'aixeca i es situa davant la porta, al meu costat. Tal com marca la moda, porta botes fins el genoll per sobre els texans de pitillo, i se m'escapa un somriure en veure que el mitjó, també per sobre el texà, treu el nas, superant l'alçada de la bota. Sortim junts del vagó, ella un parell de metres per davant meu. En arribar a l'escala mecànica es situa a la dreta. L'avanço per l'esquerra sense córrer massa, i espio la BlackBerry que remena. Hi veig el twitter for BB i torno a somriure. Em mira inquisitiva per sobre les ulleres saberudes, i aparto la vista avergonyit per seguir escales amunt. Fa bona olor. Anaïs anaïs, o alguna merda per l'estil. 

Quan sóc a punt d'enfilar les escales cap al carrer, sento un soroll sec, com d'una viga que cedeix, que em fa girar, just a temps per veure com la noia prima d'ulls saberuts s'esquerda i es trenca en mil bocins davant meu, igual que l'albí que es trenca com la ceràmica al vagó del metro de Nova York, davant l'agent Lisbon en aquella pel·li del Xarxeneguer*. 

Indiferent, em torno a girar i prenc l'escala. El que s'acaba de trencar és el meu record d'un rostre anònim i unes cames llargues però massa primes que m'han acompanyat en una estona de la meva rutina d'avui."

* Waaaaaah! Toma triple combo de referències contemporànies!