14 de març de 2011

Estrelles efímeres

Tot i els nostres exitosos intents de fer de la Terra un lloc més agradable on viure, i que aquesta pacificació de les condicions s'ha convertit en la característica més notable de la nostra espècie, aquell tret que ens diferencia de totes les altres, de tant en tant, les lleis de la física ens recorden que vivim en un planeta que un dia va ser indòmit. Aquestes rebequeries puntuals però regulars de la dinàmica tectònica són inevitables, incontrolables, i de moment, impredibles, i és per això que ens hi hem anat acostumant. Fem la nostra vida, ens plantem allà on ens sembla que és més agradable, tot sabent que som a la mercè de fenòmens que ens superen. Però assumim el risc. Individualment i com a espècie, admetem que el cel pot caure sobre els nostres caps i la terra es pot obrir sobre els nostres peus, i seguim endavant, gaudint de la nostra condició d'element dominant de la natura contemporània, mirant de fer del nostre entorn un lloc millor, i pensant que quan al terra li toqui tremolar, i al mar brau li toqui arrassar la terra ferma haurem d'admetre la nostra derrota i seguir endavant.

El que cal que ens preguntem, el que cal que decidim, és quin és el nostre límit. Quin és el llindar de risc que estem disposats a admetre. Quina és la desgràcia màxima de la qual ens podrem recuperar, o de la qual no quedarà una empremta massa descarada quan deixem de ser l'estrella efímera de la història universal.

3 comentaris:

Oscar ha dit...

No podem viure pendents del que ens pot passar, llavors mai faríem res. Cal, això sí, intentar minimitzar els riscos, però sempre buscant el màxim confort. El temps de viure en coves i de pescar amb canyes (o xarxes) fa milers d'anys que va passar.

El porquet ha dit...

Estic bastant d'acord amb el comentari de l'Oscar.

Al final estem aquí per a viure, i no podem estar pendents de l'estadística que diu que cada X anys es produeix una catàstrofe. Això seria inviable.

Ara bé, si que cal esmerçar tots els esforços per a minimitzar l'impacte d'aquests desastres (per exemple, no permetent que un país amb un dels índexs més alts de terratrèmols tingui una altíssima quantitat de centrals nuclears i depengui, en bona part d'aquesta... això ja és jugar amb foc)

Clidice ha dit...

Tant els que diuen que cal fer, com els que diuen que no cal, queden prou inútils quan la Terra fa la seva, prescindint de la nostra opinió. És molt difícil entendre quin és el camí que cal prendre, i més quan te n'adones que, facis el que facis, només cal un sospir perquè la realitat et faci saber que ben poca cosa ets al seu davant.