El President xinès visita avui els Estats Units. No puc evitar que les imatges em recordin aquelles trobades entre Reagan i Gorbatxov que, de petit, veia per la tele. I és que l'ambient és el mateix. Desconfiances, suspicàcies i mirades per sobre l'espatlla.
Tot i que segueixen sent comunistes contra capitalistes, el canvi d'enfocament de la Xina en els darrers anys fa que ja no es tracti d'una diferència d'enfocament polític i econòmic, sinó de dues maneres d'entendre el model productiu capitalista. Uns, els acomodats, busquen producció de qualitat, amb sous més o menys decents pels treballadors i desorbitats pels directius, amb defensa dels drets humans (de fronteres endins). Els altres, els nous rics, amenacen aquest model amb produció massiva, de baixa qualitat, amb empleats gairebé esclaus, que fan jornades inacabables per sous irrisoris i tallen el cap als dissidents.
El darrer paràgraf pot portar a la interpretació que estic a favor dels Estats Units. Res més lluny de la realitat. Estic satisfet que per primer cop des de la caiguda de l'URSS, hi hagi algú que toqui el voraviu a l'economia del tiet Sam, però em sap greu que qui ho faci sigui una nova potència que ho és a costa d'explotar un poble que diu protegir.
El cas és que avui, tornarem a veure els dos presidents mirant-se de reüll, un dient que no baixarà del pedestal de líder de superpotència, i l'altre advertint-lo que no jugui amb foc, que els que manen segueixen sent ells. I mentrestant, el món s'ho mira de lluny però amb atenció, preguntant-se cap on conduïrà aquest nou enfrontament.
Tot i que segueixen sent comunistes contra capitalistes, el canvi d'enfocament de la Xina en els darrers anys fa que ja no es tracti d'una diferència d'enfocament polític i econòmic, sinó de dues maneres d'entendre el model productiu capitalista. Uns, els acomodats, busquen producció de qualitat, amb sous més o menys decents pels treballadors i desorbitats pels directius, amb defensa dels drets humans (de fronteres endins). Els altres, els nous rics, amenacen aquest model amb produció massiva, de baixa qualitat, amb empleats gairebé esclaus, que fan jornades inacabables per sous irrisoris i tallen el cap als dissidents.
El darrer paràgraf pot portar a la interpretació que estic a favor dels Estats Units. Res més lluny de la realitat. Estic satisfet que per primer cop des de la caiguda de l'URSS, hi hagi algú que toqui el voraviu a l'economia del tiet Sam, però em sap greu que qui ho faci sigui una nova potència que ho és a costa d'explotar un poble que diu protegir.
El cas és que avui, tornarem a veure els dos presidents mirant-se de reüll, un dient que no baixarà del pedestal de líder de superpotència, i l'altre advertint-lo que no jugui amb foc, que els que manen segueixen sent ells. I mentrestant, el món s'ho mira de lluny però amb atenció, preguntant-se cap on conduïrà aquest nou enfrontament.
5 comentaris:
Mentre no ens porti cap a una nova guerra freda o alguna cosa que se li assembli...
aviat li tocarà a Catalunya ser la nova supereconomia del planeta, no?
No hi ha res de bo en l'expansionisme de la Xina. :(
El dia que Xina desperti el món tremolarà (Napoleó) i em sembla que ja s'està despertant...
Guerra freda? Si, com la que hi ha entre àrabs i jueus, que no paren de fer negocis!
Publica un comentari a l'entrada