Ja hi tornem a ser. Hi ha debats que van, marxen i tornen a venir en un cicle sense fi. I ara, torna a tocar parlar de l'Estat de les Autonomies. I cada cop que el debat surt a la palestra, la conclusió és la mateixa: "l'Estat de les Autonomies és una puta merda descafeïnada sortida d'una transició feta a mitges, que només estava pensada per Catalunya i al final tothom hi va veure els beneficis i es va apuntar al carro, multiplicant per 17 sous de funcionaris, pressupostos d'administració i volum de legislació, però com que tocar el tema aixeca ampolles, millor ho deixem com està i aparquem la discussió fins que el cicle ens torni a portar el debat a primera plana."
El problema és que aquesta puta merda descafeïnada feta a mida per Catalunya, resulta que a Catalunya ja no li serveix per a res. Trenta anys, infinits intents de millorar el finançament i un procés de reforma estatutària després, ens adonem que allò que ens van vendre com la solució exemplar per apaivagar els ànims separatistes és absolutament buit de contingut. Que serveix per a que els catalans juguin als parlaments al pati de l'escola, però quan realment s'han de remenar les cireres i hem de decidir com volem ser, el papa Estat ens toca el crostó i ens diu que això no ho tornem a fer, que són coses de grans.
I torna a sorgir la pregunta: i ara què? I la resposta cada cop és més clara: ens hem fet grans i ja podem fer coses de grans. I quan un es fa gran li toca aixecar el vol i independitzar-se.
No us perdeu aquest excel·lent article d'en Dani R. Una explicació fil per randa de la pantomima de l'Estat de les Autonomies.
El problema és que aquesta puta merda descafeïnada feta a mida per Catalunya, resulta que a Catalunya ja no li serveix per a res. Trenta anys, infinits intents de millorar el finançament i un procés de reforma estatutària després, ens adonem que allò que ens van vendre com la solució exemplar per apaivagar els ànims separatistes és absolutament buit de contingut. Que serveix per a que els catalans juguin als parlaments al pati de l'escola, però quan realment s'han de remenar les cireres i hem de decidir com volem ser, el papa Estat ens toca el crostó i ens diu que això no ho tornem a fer, que són coses de grans.
I torna a sorgir la pregunta: i ara què? I la resposta cada cop és més clara: ens hem fet grans i ja podem fer coses de grans. I quan un es fa gran li toca aixecar el vol i independitzar-se.
***
No us perdeu aquest excel·lent article d'en Dani R. Una explicació fil per randa de la pantomima de l'Estat de les Autonomies.
6 comentaris:
Amen
Fins que a La Moncloa no tinguem un president rabiosament centralista, amb majoria absoluta al Parlamento, no donarem el pas que cal donar.
Al meu poble en diuen que "los moixons ja s'han esquerat"
Hem perdut trenta anys amb aquesta ximpleria i seguim on érem. Potser que canviem alguna cosa d'una p$%& vegada.
Sóc de la mateixa opinió, ja no ens serveix de res tot això, ja no volem un estatut, i menys el seu estatut, el que volem és una constitució.
Els debats cíclics m'avorreixen. Independència i a una altra cosa
Publica un comentari a l'entrada