Blues Alive

Ahir la nit vam ser al concert que Gary Moore va oferir a la sala annexa del Sant Jordi, en el marc del Festival de Guitarra de Barcelona. I això és bàsicament el que vam veure: guitarra, molta guitarra.

La nit va començar amb la banda d'Amadeu Casas, que ens van oferir un blues molt lleuger, d'aquell que pots anar sentint durant hores i mai et canses. El teclista, espectacular, va fer les delícies del públic. Van tocar mitja horeta i crec que tots ens vam quedar amb les ganes d'una mica més. Sobretot perquè la colla d'en Moore van trigar ben bé mitja hora en sortir a l'escenari, un cop acabada l'actuació dels teloners.

El concert va començar amb Oh, Pretty Woman, una de les meves preferides, i em vaig espantar. Sonava tot com una enorme bola on no es distingia res, ni tan sols la guitarra d'en Gary. Collons! El tercer concert seguit pel que pago una morterada i sona com el cul. Però no. A mesura que avançava l'actuació, el tècnic de so es va posar les piles i en poca estona va trobar un bon so.

A finals dels 90 vaig tenir una època d'escoltar Gary Moore a totes hores, i el que recordava d'ell era un rock-blues contundent, basat en la guitarra, però recolzat per gairebé una Big Band, amb teclats, percussió, coristes i molts vents. Ahir, però, va sortir a un escenari molt auster acompanyat només de bateria, baix i teclats. Els dos primers excel·lents, el teclista no tant. Amb prou feines si el vam sentir, i en algun moment de l'actuació vam sospitar que s'havia adormit o fins i tot que s'havia mort. Gary Moore és un mestre sobrehumà. Els seus dits corren per les cordes a una velocitat vertiginosa sense el més mínim error, i allarga els temes fins la sacietat. Quan sembla que tot ha acabat, encara es treu de la butxaca una última frase que no esperaves. Ens va oferir tots els seus clàssics, i amb el públic dret, va tornar a l'escenari dues vegades. Només vam trobar a faltar Still Got The Blues, però amb l'entrega que ens va mostrar en les dues hores de recital, li vam ben perdonar.

Vaig fer fotos i vídeos, però el meu mòbil nou tampoc és bo per a això. Així que he buscat imatges d'ahir a la premsa, perquè hi havia un munt de periodistes, però ni l'Avui, ni el Periódico ni la Vanguardia en deien ni una paraula. Ni tan sols el 3/24 en parla. Es veu que tenien la Gemma Ruiz enfeinada amb un espectacle de dansa sobre la música de Serrat i el concert de La Excepción. Collonut.