La Quimeta acabava de fer cinquanta-dos anys, i treballava a la fàbrica de cargols des de que en tenia quinze. Sempre havia fet la mateixa feina en un torn de dotze hores. Les primeres sis hores es situava a la sortida de la màquina i comprovava els cargols un per un. Mirava que no hi hagues cap malformació ni cap rebaba en la rosca o en l'entalla. Quan en trobava un de defectuós, el posava en una caixeta de cartró. Quan arribava el seu relleu, agafava la caixeta i, després d'un frugal refrigeri que portava de casa, se n'anava a un banc de treball, on, durant sis hores més, llimava, amb una eina minúscula, les imperfeccions per a que tots els cargols fossin aptes per a la venda. La Quimeta necessitava unes ulleres que no podia pagar-se, i l'artrosi li castigava les articulacions dels dits. Pensava: - "Les primeres sis hores em destrossen la vista i les segones sis hores em destrossen les mans. I tot plegat pels tres duros a la setmana que em paguen" - . Tot i això la Quimeta estava orgullosa de la seva feina. Els cargols que havien passat per les seves mans es comptaven per milions. Exactament vint-i-tres milions set-cents quaranta-dos mil vuit-cents vint-i-vuit cargols. Els comptava perquè allò li feia sentir palpablement la seva contribució al prestigi de l'empresa en el sector. Serra i Anglarich era l'empresa líder del mercat de cargols, i ella hi tenia molt a veure.
La Quimeta estava casada amb en Manel, i es podia dir que eren feliços. En Manel la tenia per no res, i li havia dit mil cops que deixés aquella feina poc adient per una dona, que la seva obligació era portar la casa. Aquesta actitud d'en Manel li feia mal al fetge, però era la que tenien tots els homes, i malgrat els menyspreus, en el fons era un bon home i se l'estimava. La Quimeta i en Manel mai de la vida havien comprat un cargol. Quan en Manel en necessitava per fer xapusses a casa, els demanava a la Quimeta, que els prenia d'entre aquells que ni després de passar la llimeta es podrien vendre. Per això es va estranyar quan aquell matí del primer de maig de 1935, mentre ella rostia un pollastre per dinar i celebrar el dia dels treballadors, en Manel, aguantant la porta de la cuina, que li queia a sobre, li va demanar que anés corrents a comprar cargols a la ferreteria.
- I no pots esperar a demà que te'ls portaré jo?
- No veus que em caurà la porta a sobre!? Fes alguna cosa de profit i ves a comprar cargols, donota dels collons!
La Quimeta va córrer a la ferreteria. Feixistes com eren, tenien les portes obertes de bat a bat. Va demanar una dotzena de cargols, i la Merceditas, els va embolicar en una paperina, i somrient li va dir:
- Seran tres pessetes.
- Tres pessetes? Vols dir que has comptat bé?
- Oitant! Un ral la peça. Fa exàctament trenta-set anys que van al mateix preu.
La ment de la Quimeta va començar a fer números a la velocitat de la llum. Torbada, va pagar i va tornar cap a casa.
- El Déu que et va parir! Ja era hora!- Va cridar en Manel -. M'estic esllomant, bruixa!
La Quimeta, amb llàgrimes de ràbia als ulls, va treure els cargols de la paperina i els va llençar al rostit.
- Ja te'ls agafaràs tu, si vols!
Es va tancar a l'habitació, i tot i la insistència d'en Manel demanant-li perdó de genolls, no en va sortir fins l'endemà al matí per anar a treballar.
Aquell primer de maig havia estat d'allò més convuls. Els anarquistes estaven esverats, i col·lectivitzaven empreses a tort i a dret. A quarts d'onze, el representant de la FAI al barri va entrar a la nau i va convocar tots els treballadors. L'assemblea va ser curta i plena de crits eufòrics. Per unanimitat van decidir la col·lectivització de Serra i Anglarich. Van entrar a les oficines, van prendre l'amo i el van lligar amb cadenes a la màquina central. En Felip Serra estava desconcertat, descomposat, despentinat i amb les ulleres de tort quan va fitar els ulls plens d'odi de la Quimeta tot estranyat.
- Tu també Quimeta? Si ens coneixem de tota la vida! Quin deute tinc jo amb tu?
La Quimeta se li va acostar rabiosa, i mentre li entaforava un grapat de cargols a la boca, li va dir a cau d'orella:
- Cinc milions nou-centes sis mil vuit-centes quaranta-set pessetes, malparit!
La Quimeta estava casada amb en Manel, i es podia dir que eren feliços. En Manel la tenia per no res, i li havia dit mil cops que deixés aquella feina poc adient per una dona, que la seva obligació era portar la casa. Aquesta actitud d'en Manel li feia mal al fetge, però era la que tenien tots els homes, i malgrat els menyspreus, en el fons era un bon home i se l'estimava. La Quimeta i en Manel mai de la vida havien comprat un cargol. Quan en Manel en necessitava per fer xapusses a casa, els demanava a la Quimeta, que els prenia d'entre aquells que ni després de passar la llimeta es podrien vendre. Per això es va estranyar quan aquell matí del primer de maig de 1935, mentre ella rostia un pollastre per dinar i celebrar el dia dels treballadors, en Manel, aguantant la porta de la cuina, que li queia a sobre, li va demanar que anés corrents a comprar cargols a la ferreteria.
- I no pots esperar a demà que te'ls portaré jo?
- No veus que em caurà la porta a sobre!? Fes alguna cosa de profit i ves a comprar cargols, donota dels collons!
La Quimeta va córrer a la ferreteria. Feixistes com eren, tenien les portes obertes de bat a bat. Va demanar una dotzena de cargols, i la Merceditas, els va embolicar en una paperina, i somrient li va dir:
- Seran tres pessetes.
- Tres pessetes? Vols dir que has comptat bé?
- Oitant! Un ral la peça. Fa exàctament trenta-set anys que van al mateix preu.
La ment de la Quimeta va començar a fer números a la velocitat de la llum. Torbada, va pagar i va tornar cap a casa.
- El Déu que et va parir! Ja era hora!- Va cridar en Manel -. M'estic esllomant, bruixa!
La Quimeta, amb llàgrimes de ràbia als ulls, va treure els cargols de la paperina i els va llençar al rostit.
- Ja te'ls agafaràs tu, si vols!
Es va tancar a l'habitació, i tot i la insistència d'en Manel demanant-li perdó de genolls, no en va sortir fins l'endemà al matí per anar a treballar.
Aquell primer de maig havia estat d'allò més convuls. Els anarquistes estaven esverats, i col·lectivitzaven empreses a tort i a dret. A quarts d'onze, el representant de la FAI al barri va entrar a la nau i va convocar tots els treballadors. L'assemblea va ser curta i plena de crits eufòrics. Per unanimitat van decidir la col·lectivització de Serra i Anglarich. Van entrar a les oficines, van prendre l'amo i el van lligar amb cadenes a la màquina central. En Felip Serra estava desconcertat, descomposat, despentinat i amb les ulleres de tort quan va fitar els ulls plens d'odi de la Quimeta tot estranyat.
- Tu també Quimeta? Si ens coneixem de tota la vida! Quin deute tinc jo amb tu?
La Quimeta se li va acostar rabiosa, i mentre li entaforava un grapat de cargols a la boca, li va dir a cau d'orella:
- Cinc milions nou-centes sis mil vuit-centes quaranta-set pessetes, malparit!
5 comentaris:
Excel·lent forma d'explicar-ho! Aplaudiments!!
Puc renegar de gust?
Hòstia puta quina història tan tan tan...colpidora, emotiva, propera, realista, intimista, preciosa de llegir...Et dono un 12 sobre 10... Petons, Jordi!
Genial! Per desgràcia, ni abans ni ara, el cas de la Quimeta és únic. Segur que hi ha moltes més Quimetes i Quimets per arreu que estan explotats d'aquesta manera. Trist, però cert!
Aquell dia la Quimeta es va assabentar de que hi ha una cosa anomenada plusvàlua...
Nano, avui t'has sortit. Felicitats!!!
Genial, Puji! Genial! Gairebé em posso a aplaudir davant de tothom! :-)
Publica un comentari a l'entrada