Mentre sortia de l'habitació de l'hotel, es va entrabancar amb la moqueta aixecada i va anar a petar de cara a la paret del passadís. Ràpidament, un enorme morat que no passava gens desapercebut se li va anar escampant per la cara. Merda, comencem bé. Com que tenia pressa volia fer un esmorzar al menjador de l'hotel, sense ni tans sols treure's l'abric, però mentre recollia un cafè llarg i aigualit del bufet, una negra molt grassa amb un abric verd llampant, li va donar una empenta, abocant-li el cafè damunt l'abric. La taca marró es va escampar pel color gris clar de l'abric des del pit fins als genolls.
- Mira per on vas, negrota de merda! No veus el que has fet?
La mirada d'odi de la dona se li va clavar al cervell i el va posar encara de més mala llet. Estava clar que tot allò era un mal auguri, però li era igual. Aquell seria l'únic dia en que el flamant President estaria envoltat d'una multitud tan enorme, l'únic dia en que els serveis secrets podien presentar alguna fissura. I ho havia de fer. Havia d'evitar que aquell xitxarel·lo de color de sutge es convertís en comandant en cap de la seva gran nació.
Portaven mesos preparant-ho. Els companys del clan havien dissenyat l'operació mil·limètricament i l'havien escollit a ell com a heroi executor. El moment més vulnerable per a la seguretat seria a pocs metres de la Casa Blanca, un cop feta la investidura, quan el prepotent negret es faria el valent i faria els darrers metres caminant per mostrar-se al públic i exhibir la seva pell de color impur.
Eren quarts de vuit del matí quan va sortir de l'hotel infame i amb olor de rascumit que el clan havia triat per no cridar l'atenció, i va agafar un taxi cap a l'avinguda Pennsylvania. El President no passaria per allà fins les quatre de la tarda, però volia ser dels primers a agafar lloc. I es va trobar amb el primer obstacle. Per acostar-se a la calçada s'havia de passar un control de seguretat. Però no es va posar nerviós i va recordar les instruccions que li havien repetit mil vegades. Va acaronar la magnum amb silenciador que portava a la butxaca i en va treure la mà. Havia de portar les mans ben visibles per no despertar sospites i havia d'esperar una distracció dels guardes per entrar. Ara, amb l'enorme taca a l'abric i el seu ull de vellut seria més difícil passar desapercebut, però no es va rendir, i es va disposar a esperar la seva oportunitat. A tres quarts de deu del matí van arribar dos policies per fer el relleu als dos que ja hi havia. Tots quatre eren negres. Collons! Què li estava passant al seu país? Aquells animalots s'havien infiltrat a tots els estaments de poder i ja començava a ser hora de parar-ho. Mentre els guardies es donaven les darreres instruccions van riure animadament algun acudit de negres. Aquell era el moment. Ràpidament però sense córrer es va atansar a les tanques de seguretat i com qui no vol la cosa va passar dins el tancat. Un d'ells el va mirar de reüll, però no hi va donar importància. Es va atansar a la primera fila i es va recolzar a la tanca mirant a l'avinguda. Ara tocava esperar més de sis hores a set graus sota zero, però es va carregar de paciència. El sacrifici valia la pena.
Quan el cotxe blindat es va començar a entrellucar en la distància, tenia tots els muscles del cos entumits pel fred, però aprofitant que la multitud cridava i saltava, ell va fer el mateix per posar-los a to. A escassos metres de la seva posició, el cotxe es va aturar, es van obrir les portes i l'infame esclau va sortir amb la seva dona tot saludant la multitud embogida. No podia creure que hagués estat tan fàcil, però podria assolir l'objectiu, i potser encara li quedaria temps per volar-li el cervell a algun d'aquells germans blancs traïdors que ovacionaven aquell gos. Seria un heroi.
Quan va tenir la parella presidencial al davant, va treure l'arma, va apuntar, i mentre premia el gallet, algú amb molt de volum el va empenyer des del darrera per veure més de prop el President. El tret es va desviar cap al cel blau pàl·lid de Washington, i llavors va notar una fiblada al clatell que li va travessar tot el cap. Un dolor penetrant el va fer girar-se i va caure de genolls a terra. Un doll de sang es glaçava ràpidament cobrint-li l'ull morat. Davant seu, el policia que unes hores abans se l'havia mirat de reüll aguantava una pistola fumejant. La darrera imatge que va veure a la seva vida va ser una negra molt grassa amb un abric verd llampant que li sonava d'alguna cosa, i que segur que havia estat qui l'havia empès, la molt imbècil. La dona va agafar embranzida amb el braç i li va donar un fort cop de bossa al cap. Després, la foscor.
- Mira per on vas, negrota de merda! No veus el que has fet?
La mirada d'odi de la dona se li va clavar al cervell i el va posar encara de més mala llet. Estava clar que tot allò era un mal auguri, però li era igual. Aquell seria l'únic dia en que el flamant President estaria envoltat d'una multitud tan enorme, l'únic dia en que els serveis secrets podien presentar alguna fissura. I ho havia de fer. Havia d'evitar que aquell xitxarel·lo de color de sutge es convertís en comandant en cap de la seva gran nació.
Portaven mesos preparant-ho. Els companys del clan havien dissenyat l'operació mil·limètricament i l'havien escollit a ell com a heroi executor. El moment més vulnerable per a la seguretat seria a pocs metres de la Casa Blanca, un cop feta la investidura, quan el prepotent negret es faria el valent i faria els darrers metres caminant per mostrar-se al públic i exhibir la seva pell de color impur.
Eren quarts de vuit del matí quan va sortir de l'hotel infame i amb olor de rascumit que el clan havia triat per no cridar l'atenció, i va agafar un taxi cap a l'avinguda Pennsylvania. El President no passaria per allà fins les quatre de la tarda, però volia ser dels primers a agafar lloc. I es va trobar amb el primer obstacle. Per acostar-se a la calçada s'havia de passar un control de seguretat. Però no es va posar nerviós i va recordar les instruccions que li havien repetit mil vegades. Va acaronar la magnum amb silenciador que portava a la butxaca i en va treure la mà. Havia de portar les mans ben visibles per no despertar sospites i havia d'esperar una distracció dels guardes per entrar. Ara, amb l'enorme taca a l'abric i el seu ull de vellut seria més difícil passar desapercebut, però no es va rendir, i es va disposar a esperar la seva oportunitat. A tres quarts de deu del matí van arribar dos policies per fer el relleu als dos que ja hi havia. Tots quatre eren negres. Collons! Què li estava passant al seu país? Aquells animalots s'havien infiltrat a tots els estaments de poder i ja començava a ser hora de parar-ho. Mentre els guardies es donaven les darreres instruccions van riure animadament algun acudit de negres. Aquell era el moment. Ràpidament però sense córrer es va atansar a les tanques de seguretat i com qui no vol la cosa va passar dins el tancat. Un d'ells el va mirar de reüll, però no hi va donar importància. Es va atansar a la primera fila i es va recolzar a la tanca mirant a l'avinguda. Ara tocava esperar més de sis hores a set graus sota zero, però es va carregar de paciència. El sacrifici valia la pena.
Quan el cotxe blindat es va començar a entrellucar en la distància, tenia tots els muscles del cos entumits pel fred, però aprofitant que la multitud cridava i saltava, ell va fer el mateix per posar-los a to. A escassos metres de la seva posició, el cotxe es va aturar, es van obrir les portes i l'infame esclau va sortir amb la seva dona tot saludant la multitud embogida. No podia creure que hagués estat tan fàcil, però podria assolir l'objectiu, i potser encara li quedaria temps per volar-li el cervell a algun d'aquells germans blancs traïdors que ovacionaven aquell gos. Seria un heroi.
Quan va tenir la parella presidencial al davant, va treure l'arma, va apuntar, i mentre premia el gallet, algú amb molt de volum el va empenyer des del darrera per veure més de prop el President. El tret es va desviar cap al cel blau pàl·lid de Washington, i llavors va notar una fiblada al clatell que li va travessar tot el cap. Un dolor penetrant el va fer girar-se i va caure de genolls a terra. Un doll de sang es glaçava ràpidament cobrint-li l'ull morat. Davant seu, el policia que unes hores abans se l'havia mirat de reüll aguantava una pistola fumejant. La darrera imatge que va veure a la seva vida va ser una negra molt grassa amb un abric verd llampant que li sonava d'alguna cosa, i que segur que havia estat qui l'havia empès, la molt imbècil. La dona va agafar embranzida amb el braç i li va donar un fort cop de bossa al cap. Després, la foscor.
3 comentaris:
Molt ben escrit, nano. Amb molt de ritme i amb un gran final.
A mi también me ha gustado mucho, Puji, aunque mi catalán sea pobre. Me recuerda una barbaridad a "La cuarta K" de Mario Puzo, que leí con 13 o 14 años, y en el que yo creo que se han basado toda una generación de novelas e incluso películas posteriores, siempre en torno a la figura presidencial americana.
Em trec el barret, l'anorac, el jersei...i paro, perquè l'he trobat boníssim...petons, guapo!
Publica un comentari a l'entrada