Bé, i el teu?

Surto de casa en màniga curta, tot esperant l'embat de l'aire fresc del matí de tardor. Enlloc d'això rebo una hòstia d'aire calent i humit. Tot passejant cap al metro, veig com els pesats de la productora que hi ha prop de casa han tornat a posar tanques a tot el carrer per a que no aparquin cotxes. Segur que avui filmen algun espot de vès a saber què. Mentre sóc a l'andana, una senyora amb accent de Lleida parla indignada amb una altra, no sé ben bé de què. Una de les dues deu ser sorda, perquè els crits inhumans no em deixen concentrar per llegir un reportatge sobre un parc natural del Japó al meu National Geographic. Faig transbord i des de dalt veig que el meu metro acaba d'arribar. No corro. Estic convençut que no arribaré a temps. Però quan giro la cantonada de les escales descobreixo el tren, encara amb les portes obertes. Dues parades més. Quan vull sortir del vagó, unes senyores xineses entren sense pensar-s'ho i les he d'empènyer per poder sortir. Sortint de la boca del metro, en un banc, hi ha un paio visiblement borratxo. Els seus cabells rossos delaten que ve de fora, però em queda clar del tot quan comença a vociferar en anglès. Em fa molta pena, però quan sóc cent metres més enllà encara el sento cridar: "Mum, what the hell are you doing here!?", i se m'escapa un lleuger somriure. Tot travessant la Plaça de la Vila, dura i amb un pàrquing a sota, una senyora passeja quatre gossos amb una sola corretja. Veig com l'Urbano que hi ha fent guàrdia a la porta de l'Ajuntament s'està adormint dret. Entro a la feina i vaig cap al mostrador per agafar el 20 minutos (el millor diari del món). La recepcionista em diu: "Bon dia, Jordi, com es presenta el teu dia?". M'ho penso uns instants i li contesto: "Bé, i el teu?".