Salt a la llibertat

Des del transistor a piles que reposava al coixí, a pocs centímetres del seu cap, les notícies repetien per enèssima vegada la cantarella de titulars d'aquell matí de primers de juny. Aquella era l'única connexió que li quedava amb el món real. Les cuidadores, atrafegades peixent boques desdentades i netejant culs arrugats, no tenien gaire temps per donar-li conversa. Ell era l'únic resident que estava per sota la vuitantena, però es sentia molt més vell que totes aquelles desferres humanes que esperaven el seu dia.

Només feia dos anys de l'accident que li havia segat la vida, però a ell li semblaven dos-cents. Recordava vivament el soroll del motor del cotxe tunejat que se li apropava des del darrera. Era dissabte al matí. Havia estat molta estona dubtant si es llevava o no, però el volum de feina que se li acumulava al despatx el va fer decidir a anar a treballar en cap de setmana. Aquell xitxarel·lo amb divuit anys acabats de fer havia estat molta estona dubtant si marxava a casa o no, però el volum de pastilles que se li acumulava al cos el va fer decidir a agafar el cotxe per anar a dormir la mona.

La llum, d'un groc intens, que entrava pel finestral i il·luminava la cadira solitària que tenia a l'habitació li deia que eren dos quarts de nou del matí. I just en aquell moment va decidir emprendre el seu viatge. Havia llegit en algun lloc que els dofins eren els únics animals capaços de fer-ho. Només ells podien decidir deixar de respirar per sempre, però ell estava decidit a ser el primer humà en aconseguir-ho. Va tancar les parpelles, els únics músculs del cos en els quals li quedava mobilitat i es va imaginar com un dofí, nedant veloç a través de l'oceà, i al cap de poca estona, ja no era una imaginació. Solcava les ones del mar i notava el gust salobre a la boca. Estava content. Perseguia peixos de colors i feia salts acrobàtics damunt l'escuma d'un mar encabritat. La perspectiva de tornar a la immobilitat i la monotonia del seu llit li va donar forces, i va tancar amb energia l'opercle que tenia pocs centímetres per davant de l'aleta dorsal per no respirar mai més.

La locutora de l'emissora de notícies vint-i-quatre hores deia, per quarta vegada aquell matí, la variació a la baixa de l'índex Dow Jones quan la infermera que estava de guàrdia va fer un xiscle en descobrir el blau intens a la cara del jove pacient de la 236. En apropar-s'hi, la va sorprendre una penetrant olor de mar.