La cosa nostra

Fa ja molt temps que es parla de l'SGAE, dels seus cànons, de que són uns lladres i tota la pesca. Però ahir vaig poder veure una extorsió de la família en viu i en directe.

Estava esmorzant al bar de davant de la feina. El propietari, el senyor G, és un malcarat, un merengón i moltes coses més que donarien per un altre post, però si una cosa té és que és escàs de paraules. Per això ens vam quedar molt estranyats quan de sobte, el senyor G va començar a cridar com un energúmen, utilitzant un vocabulari d'allò més florit que mai li havíem sentit. La frase més ovacionada va ser: "Yo estoy todos los días aquí a las seis de la mañana trabajando como un perro y no me da la gana de pagar a gandules, así es que ya se puede ir a tomar por culo".

Entre els crits, la P, que és la dona del senyor G, ens va explicar que un senyor que hi havia a la barra els venia a cobrar 50 eurus trimestrals (200 l'any!!!) en concepte de drets d'autor perquè en el bar hi tenen una tele!

Quan la vena del coll del senyor G estava a punt de petar, l'esbirro de l'SGAE, que anava proveït d'un maletí on segurament portava una retallada i munició, va sortir del bar, deixant darrera seu un: "Ya tendrán noticias nuestras", al més pur estil de la camorra. De fet, només va faltar que li fes el beso de la muerte al senyor G.

Vam comentar la jugada amb els dos companys que estaven amb mi (que per cert, són autors) i vam arribar a la conclusió que el que acabàvem de viure era una escena de los Soprano, i abans de marxar, li vam donar el condol anticipat a la pobra P.