El preu d'un $omriure

A la part cèntrica del meu barri només hi ha una boca de metro. Per aquest forat, entren i surten cada dia milers de persones. Just al costat de la boca hi ha un local comercial. Un bon dia hi van instal·lar un forn de pa d'aquests on tenen pa congelat i que couen en forns industrials al llarg del dia. No és el pa de fleca de tota la vida, però pot ser prou bo i es deixa menjar. A més, hi van posar unes tauletes per poder prendre un cafè, amb un entrepà o una pasta. Fent un estudi de mercat basat en el poc rigor que dóna el primer cop d'ull, un pensa de seguida que aquest negoci és la gallina dels ous d'or. Incomprensiblement, el negoci no acabava de rutllar i va tancar.

Incomprensiblement? No. El local, per dins, estava pràcticament sense decorar, amb les parets nues i els sostres descoberts, amb els encofrats i els conductes de ventilació a la vista. Cada cop que compraves una barra de pa et miraven amb cara de fàstic com si t'estiguessin fent un favor o directament t'estiguessin perdonant la vida. Mai m'havien dit ni hola ni adéu. Més d'un cop havia arribat a casa enrabiat perquè m'havien tractat d'aquella manera. I jo sempre pensava: tan difícil és somriure?

La setmana passada van tornar a obrir sota una nova direcció. Han decorat l'interior, que ara té molt bona il·luminació i se't fa agradable només d'entrar-hi. Ahir a la tarda hi vaig anar per primer cop. En posar un peu a dins, com faig sempre arreu on vaig, vaig dir bona tarda. Les dues dependentes, amb un somriure d'orella a orella no gens forçat, em van contestar amb un sonor i rialler "hola bona tarda!". El somriure no es va esvair en tota la nostra transacció comercial i al marxar, la noia que m'havia atès em va acomiadar amb una picada d'ullet i un "fins la propera!"

I tant que hi haurà propera! I aquesta vegada auguro que el negoci durarà molt temps, els farà bon profit i no tancaran pas, perquè un somriure no té preu.