Molta gent, poc soroll

Vaig agafar el metro, i esperava que, en acostar-nos al centre de la ciutat començaria a veure ambient dins el vagó, però no va ser així. La majoria de gent semblava anar de compres. La veritat és que estava una mica decebut. Però només sortir al carrer a la plaça Urquinaona ja vaig veure que estava equivocat. Hi havia gent, senyeres i soroll. Em va costar més de deu minuts creuar el carrer Fontanella i la plaça Catalunya per arribar a Balmes-Pelai, on havia quedat amb en DooMMaster, la Txell i en D i la Fraggle i el Brioxet. Quan ens vam haver trobat vam tornar a la plaça Catalunya, per on vam anar avançant entre la gentada, fugint de les pancartes dels partits polítics, i finalment, després de múltiples trucades, ens vam trobar amb en Charlie i en Mikel amb les respectives famílies i amics. Va ser bonic trobar-nos tots, però la gran gentada que hi havia, no ens va permetre xerrar gaire. Potser haurem de repetir la trobada en un lloc més tranquilet. Vaig fer fotos, però no he tingut temps ni de mirar-les. En podeu veure de molt bones a can DooMMaster.

Segons sembla, la manifestació va sortir puntual a les cinc, però nosaltres no ens vam moure de lloc fins les sis passades, i suposo que això ens va destrempar una mica, a nosaltres i a tothom, perquè malgrat la gran gentada que omplia la Via Laietana de dalt a baix i durant molta estona, tots estavem més aviat callats i no es veien gaires ganes de cridar ni de fer soroll. Jo ho atribuieixo a aquesta llarga espera drets i a que hi ha tantes coses que ens tenen emprenyats als catalans, que no sabiem ben bé què cridar.

Malgrat això la manifestació va ser un èxit rotund i no sé quants, però molts, moltíssims catalans van omplir els carrers del Cap i Casal de Catalunya.

Com a anàlisi post-mani, destaco la nova bufetada de Maragall a en Monti, l'Iceta, el Zaragoza, la de Madre i a tot el PSZzzzzz, en presentar-se a títol personal a la mani. La qüestió era que fóssim quants més millor, però quines ganes vaig tenir de repartir calbots entre els convergents, culpables de la situació que es denunciava, tant pels magres pactes amb PP i PSOE del passat, com pel llastimós pacte de l'Estatutet, i també als d'esquerra, que seguixen rient les gràcies i fent la viu-viu als sociates a canvi d'un poder més aviat escarransit.

En resum, una manifestació que va servir de poc, com totes, però que va trucar a moltes portes dient: ep! Que som aquí! i estem emprenyats.