Hem passat plegats deu anys i més de 200.000 quilòmetres, hem viatjat per tot Catalunya i per tot Europa, i mai m'ha fallat. La veritat és que comença a estar una mica atrotinat, però estic segur que hauria pogut tirar 200.000 quilòmetres més. Però les coses són com són. M'han ofert una boníssima oportunitat, i evidentment, no l'he deixat passar. Tot i que això comporta que m'hagi de desfer d'ell.
Només és una màquina. Un garbuix de metalls i plàstics. Llavors, algú em pot dir per què collons li tinc tant d'afecte? Per què collons em sap tan greu?
16 comentaris:
Perque intueixes que el proper cotxe no et sortirà tant bó???
Jo vaig tenir un Fiat de segona mà 10 anys i no va estar al taller ni la meitat de vegades del que porta el nou en 3 anys.
Merda de cotxes moderns!
És el que té el progrés. Segur que rescates un video Beta dels anys 80 i encara el faries funcionar, en canvi un DVD ultramodern peta 30 minuts després de que caduqui la garantia de 2 anys.
Perquè t'ha portat a llocs que t'han agradat? Perquè t'ha escoltat pacientment cada cop que remugaves quan trigaves 45 minuts a recórrer 10 km? Perquè ha cantat amb tu les melodies que escoltàveu per la ràdio? ...
Es una sensació normal , son moltes hores de relació jejeje
Pero al teu la veritat es que si que ja li toca un canvi eh?? ;-)
Quantes coses que deus haver fet dins d'aquest cotxe perquè us tingueu un afecte mutu... Quants dies i quantes nits... Aquest cotxe també t'ha fet com ets!
Ha estat el teu company de viatge, el teu company d'aventures, d'escenes d'amor i d'alguna que altre bronca. Han estat els teus peus, la teva música, la teva llibertat...
Si el canvi és a millor...doncs tampoc passa res, queda el bon record!
A més els del sector de l'automòbil bé hem de menjar no?
És normal que et sàpiga greu, a mi em va passar el mateix amb el meu primer cotxe, també el vaig tenir uns 10 anys...i vale, estava atrotinat, i tot lo que vulguis, però el carinyo que és te al primer ja no es torna a tenir, això es com el primer amor...jajaja
el que crec que necessita és un canvi...però un canvi de lloc!! QUE EL TENS EN EL RESERVAT PER MOTOS I VÉ LA GRUA!!!!
I la de vegades que t'hauràs patejat la C32 amb ell! XDD
com diu el clint, el cotxe i la casa cada 10 anys, COM A MÀXIM, a canviar-la!!!
Fa pena perquè tots els objectes amb què hem tingut contacte formen part de nosaltres d'alguna manera. Jo els veig així i per això no em costa fer-los protagonistes d'algun relat. A més, amb el cotxe, hem compartit moltes experiències, viatges... Són quasi de la família.
Jo tampoc no entenc com és que et pot saber tan greu sense ser un Fiapunto! :P
Cetina, no, és més una cosa de nostàlgia, però espero no quedar-me tirat a Itàlia!
Dani, això de la garantia és escandalós. Comença a ser massa habitual.
Ferran, sí, sí i sí. Snif!
Mikel, però no tinc un A3, eh?
David, si aquest cotxe parlés...
Txell, és trist que un aparell hagi estat tot això, però sí, ho ha estat.
Clint, tu també ets del ram? Collons, queda algú al país que no ho sigui?
Boira, estàs segura que només passa amb el primer? No sé, no sé!
Charlie, algun dia dedicaré un post a aquests reservats per motos que s'ha tret de la màniga l'amic Hereu.
Doom, la C32 la fa ell solet, de memòria.
Oriol, collons nen, com escombrem cap a casa (mai millor dit).
Jesús Ma., sembla mentida com podem arribar a personificar objectes!
Zinc, vale! No és un Fiatpunto! Però és un Opelastra, i un Opelastra és un Opelastra, eh!?
ei tio t'han fotut les llantes del cotxe ...
Perquè en "aquest", quan li parles, almenys t'escolta!
Publica un comentari a l'entrada