No ha pogut ser

Ségolène Royal és socialista, i l'experiència a Espanya ens ha demostrat que els socialistes són cada cop menys d'esquerres i no ens en podem fiar ni un pèl. Però també com passa a Espanya, els socialistes són els únics que poden fer ombra a la dreta naftalínica. Ségolène, amb el seu somriure obert i sincer, però amb mala hòstia quan cal, representava l'esperit de canvi, de modernitat, la política social i la tolerància davant els reptes dels nous temps.

Els francesos, propietaris de la primera democràcia moderna del món, no han volgut fer història. No han volgut ser dels primers països a posar una dona al capdavant. En el seu lloc, els francesos s'han quedat amb Nicolas Sarkozy, que representa tot el contrari. Sarkozy té el discurs de la dreta clàssica, on l'important és tenir els comptes sanejats i baixar els impostos. Tot i que ell mateix és fill d'immigrants, el seu discurs radical de retallada dels drets dels nouvinguts li ha robat vots a l'ultradretà Le Pen. Amb la seva mirada cínica, ha defensat durant tota la campanya que el major mal de França és l'herència del maig del 68, quan aquest és el referent revolucionari més recent dels inventors de la revolució. Sarkozy defensa també que la manera de tornar França a primera línia del món és posar-se de nou al costat dels Estats Units.

Tot això em sona d'alguna cosa. I és que Sarko té tots els números per convertir-se en l'Aznar francès. Però la democràcia és així, i si els francesos han triat l'opció rància els hem de respectar. Ja s'ho trobaran.