Hasta la victoria siempre!

Fidel Castro fa 80 anys, i ha organitzat una celebració al més pur estil castrista. Gent als carrers amb banderes cubanes i actes grandiloqüents amb milers de convidats. Però aquest cop hi ha una diferència. Castro no hi és. No es troba amb forces per assistir a uns actes tan grans. Aquesta renúncia al protagonisme només té una lectura: Castro està molt malalt, i el règim es fon.

Sempre que parlem de Cuba, els que som d'esquerres tenim l'ànima dividida. Per una banda és l'últim bastió del comunisme utòpic, l'únic estat capaç de plantar cara als Estats Units i al capitalisme durant dècades, l'exemple de la revolució popular èpica, de David contra Goliat. Per una altra banda hi ha el preu car, caríssim, que s'ha hagut de pagar per aquestes causes tan boniques. La misèria, la gana i la manca de llibertats del poble cubà. El motor d'una banda i de l'altra ha estat la majúscula egolatria de Castro, i sembla que el motor s'apaga, se li acaba el combustible.

La desaparició de Catro obrirà un ampli ventall de possibilitats per al futur de Cuba. La primera és un continuïsme liderat per Raül Castro, germà del dictador. La segona és un nou govern "democràtic" dirigit pels líders de l'exili cubà a Miami, que no seria més que una pantomima orquestrada pels Estats Units. La tercera és que l'oncle Sam llenci la seva urpa sobre Cuba sense dissimular i la converteixi en un estat associat com Puerto Rico. Però hi ha una quarta, gairebé tan utòpica com el comunisme, i és una transició cap a una democràcia real, protagonitzada per tots els sectors i tendències de Cuba, que, si cal, s'obri cap al capitalisme, però que sobretot tendeixi cap a un estat del benestar, i que deixi de castigar la malmesa població cubana. Aquesta seria l'autèntica victòria de Cuba, que és llunyana, poc probable, de somni. Però permet tornar a cridar amb força:

Hasta la victoria siempre!