Fa un parell de setmanes vaig llegir a El Periódico la curiosa història de Ília Pierantoni.
Aquesta senyora era mestra a l’Escola Elemental d’Orsogna, a Itàlia, i, per algun motiu, va quedar unida per sempre amb els alumnes de la seva classe de 1971, amb els quals sempre va mantenir el contacte, i va assistir a tots els esdeveniments importants de les seves vides.
En veure que se li acostava la mort, i essent soltera, sense fills i sense ningú a qui deixar els seus escassos estalvis, Ília va decidir deixar els seus diners en herència a la seva classe de 1971, de manera indivisible i amb la condició que fossin usats únicament amb fins benèfics.
Segurament que l’única cosa que tenia en comú aquest grup d’ex-alumnes era el record de la seva mestra, la qual amb aquesta acció, els dóna una darrera lliçó des del més enllà, i a més perpetua els vincles humans entre aquestes persones, que d’altra manera haurien perdut l’únic punt en comú que els quedava.
En definitiva, una d’aquelles històries que posen la pell de gallina i donen una empenteta en el matí d’un dilluns de setembre.
7 comentaris:
Jo estic plorant desconsolat com una bleda ...
Igualet que ara...en el món on tots ens ajudem!
També vaig llegir la noticia... Us immagineu com deuria unir les vivències d'aquella classe en la realitat històrica de l'Itàlia del 71?
Una mostra d'aquestes accions del dia a dia. Un exemple amb un parell de collons!
Us imagineu al Sr Gallifa fent el mateix? Els 80 a Mataró també van ser uns anys difícils.
No hi estic dacord. Creieu que l'empollon tenia ganes de tornar a veure el quillu que li robava el bocata? Que la facilona tenia ganes de retrobar-se amb tots els que va intimar? Que el dit Primitivo Temprano volia desenterrar antics traumes oblidats? Això, amics meus, era un venjança. Cruel i...venjativa, sobretot.
Es un fet força curios , pero el fet de que la dona fos soltera i sense fills....a veure si va confondre la clase amb la seva familia i la clase estava ja una mica fins els pebrots de la profe...i ara a sobre els h ideixa la pasta pero de fet no els hi deixa perque els obliga a gastar-ho en beneficiencia.....no seria mes facil donar-ho directament a alguna organitzacio benefica...la tia hasta un cop morta els hi ha deixat deures....
Companys modgi i mikel, benvinguts a La Cullerada.
A tots en general: Reconec que el meu post és una mica sensiblón, però òstia! no podrieu ser una mica més positius?
Publica un comentari a l'entrada