La dignitat de l’artista

Diumenge, i després de dos caps de setmana d’intensa activitat, es va acabar la festa major del Poblenou. Una festa entranyable, en la que passejant pel barri fins altes hores de la matinada vas trobant amics i coneguts, xerrant amb un i amb l’altre. Fins i tot hi ha persones que veus exclusivament per la festa major.

Les associacions veïnals munten escenaris on es fan actes, s’organitzen bingos, concerts, balls d’orquestra, espectacles per la mainada, i un llarg etcètera.

Dins d’aquest etcètera vull destacar un espectacle que les associacions s’entesten a mantenir, i en el qual podríem trobar diverses definicions vivents de la paraula freak. Estic parlant del teatre de varietées. Mags als que es veu el truc d’una hora lluny, ballarins que no van al compàs ni borratxos (que a vegades hi van), vedettes mediocres i quarentones que expliquen acudits suats... I sempre hi ha l’artista reclam. Aquell cantant d’abans amb un cert nom, que fa que els que encara se’n recorden d’ell vagin a l’espectacle i s’empassin tota la resta que és infumable.

Divendres, a l’escenari que hi ha sota de casa va actuar José Guardiola. El gran crooner català, el de la veu greu que fa petar subwoofers, el de cançons mítiques com 16 toneladas o Dí papá. Aquest gran artista va actuar divendres envoltat de la caspa de les varietées.

És possible que el senyor Guardiola ho faci perquè li agrada cantar, però també pot ser que ho faci per diners. Si segueixes cantant des del geriàtric i et paguen la pasta que paguen als Rolling Stones, vale, però pels quatre xavos que deuen pagar els veïns del meu carrer, voleu dir que cal?

I si per contra, senyor Guardiola, us agrada pujar als escenaris, cantar i sentir el caliu del públic, busqueu-vos alguna opció més digna, que tot això fa una mica de peneta, i no fa gens per vós.

P.D. : L’artista reclam de les varietées de l’any passat va ser Luis Aguilé...Jodeeeeeeeer!