El 18 de juliol d'avui fa setanta anys va canviar la nostra vida. Sí, la nostra. I la dels nostres fills, i potser la dels nostres néts.
Un grup de fatxes retrògrads i reaccionaris es van alçar en un cop d'estat infame, orquestrat pel sector més tradicionalista de l'exèrcit, i recolzat per l'església i el capitalisme mesetari.
Vist en prespectiva, el govern republicà va ser una xapussa, sobretot fora de Catalunya, Euskadi i algun altre lloc. Es va proclamar sense cap legitimitat, utilitzant unes eleccions municipals que els republicans van guanyar de carrer només a les zones urbanes. La República va patir el problema que s'ha revelat com a crònic en les esquerres a Espanya i a tot el món: la varietat de matisos ideològics i la discordància interna. Tot això amanit amb la crema d'esglésies i l'assassinat de monges i capellans per part dels més radicals, i l'intent de trencar el sistema capitalista socialitzant les empreses i eliminant la propietat privada per part dels anarquistes i comunistes, va fer que l'ultradreta espanyola es posés les piles i a més, gaudís de la simpatia dels ciutadans més conservadors, que no veien amb bons ulls unes idees avançades al seu temps que trencaven amb tot, i precisament per això, encara no estaven prou madures.
A tot això s'hi han d'afegir les masses de gent que es van allistar en un i altre bàndol per ignorància i perquè era el que els tocava geogràficament, i ja tenim els ingredients per a una massacre entre veïns, entre companys, i sovint entre persones que no entenien ni el que estaven defensant.
Aquell 18 de juliol va canviar les nostres vides, perquè va condicionar la nostra història i encara condiciona i condicionarà el nostre futur. La política espanyola, en ple segle XXI continua basada en la polarització de bàndols nacional i republicà per culpa d'una trancisió dèbil i poruga, que no va saber trencar amb el passat.
Si algú realment té algun interès en que Espanya sigui un país normal on tothom es senti identificat i estimat, tots hem de ser capaços de trencar amb aquesta herència que portem lligada a l'esquena i mirar només endavant, i no ens ho posaran gens fàcil.
7 comentaris:
Tots els grans països estan polaritzats i em sembla que España sempre arrastrarà les seqüeles de la Guerra Civil.
Però m'agrada que no hagis fet demagògia en parlar de la República, perquè sempre tenim tendència a pensar (perquè així ens ho han vengut) que durant la República tot era meravellós.
Hauria pogut ser meravellós, però molts, tant d'una banda com de l'altra no ho van saber entendre. Era massa d'hora per unes idees tan revolucionàries.
A Espanya encara li falta un a volta per trobar el seu encaix .. alguns diuen que cal una segona transició. No sé ... potser si que un altre procés constituent ens faria avançar en positiu però amb el PP actual qualsevol esperança de canvi tendeix a 0.
No als feixismes! Mai, ni enlloc... Dies com aquests se'm remouen les estranyes més profundes.
Quan collons entendran i entendrem que tots som persones humanes!
Salut!
En Dani té blog!
Que callat tu tenies...
David, tu deus ser dels que està a favor de Hizbol·lah i els palestins sense haver intentat entendre l'altra part.
Jo també estic en contra del feixisme però al mateix nivell que les esquerres mal enteses.
puji, ok amb les esquerres mal enteses. A més crec que els que ens anomenem d'esquerres molts cops tendim a passar de la llibertat al llibertinatge. Sembla que tot tingui que estar permès i tot hi tingui cabuda i no és així.
Un feixista no té pràcticament terme mig i ràpidament s'identifica, no confòn mentre que les esquerres té molts matisos.
Publica un comentari a l'entrada