10 de maig de 2018

La maledicció del grum


En els meus trajectes habituals a peu per Barcelona passo sovint per davant l'hotel Avenida Palace, a la Gran Via, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. És un d'aquells hotels que encara té grum, "botones", per entendre'ns, amb uniforme farcit de rivets daurats, amb levita i barret de copa. El grum que estava sempre a la porta era un home ja de certa edat, segurament passava dels seixanta, amb una fesomia difícil d'oblidar: llavis molsuts, amb remarcables bosses sota els ulls, i sobretot, un nas de ganxo superlatiu, del qual sobresortia una berruga fosca i peluda. 

En parlo en passat perquè, ja fa uns mesos, que va desaparèixer de la porta de l’Avenida Palace. Vaig pensar que potser li havia arribat l'edat de jubilació, que s'havia cansat d’ajudar guiris vermellots a sortir dels taxis, que li havia tocat la loteria o ves a saber què. Però la realitat ha resultat ser tota una altra. 

Immediatament, en el seu lloc hi vaig començar a veure un substitut. És força més jove. Diria que volta els quaranta-cinc, i no te, ni de llarg, una cara tan peculiar. Ulls petits i brillants, llavis prims i apretats, i un nas que sembla un turonet que descendeix amb un pendent quasi imperceptible, confonent-se amb les galtes, que al seu torn, estan envaïdes per una teranyina de capil·lars lilosos que no crec que es deguin a beure aigua de Vichy. 

Potser són dèries meves, potser només m'ho sembla, o segurament és que estic carregat de romanços, però d'uns dies ençà he notat un canvi notable en el nou grum. Sota els ulls vius se li comencen a evidenciar unes bosses encara discretes, que poc a poc, van dissimulant les venetes de la pell contigua. En dir "good morning" als turistes adinerats, els llavis van guanyant volum, i ara, el nas que passava desapercebut ha adquirit prominència, agafant la forma del bec d'un rapinyaire. Per acabar de completar la meva suspicàcia, aquest matí m'ha semblat veure que, del nas creixent en brotava una berruga, encara del mateix color de la pell, que no dubto que en els propers dies s'anirà enfosquint i començarà a criar pèl. 

No sé, ni vull saber, quina és la font de tan oculta maledicció: si és el barret de copa, si és l'edifici de l'hotel o si és la pròpia ciutat. Només sé que cada dia que passi, el nou grum s'anirà assemblant més al seu predecessor, i un cop completada aquesta metamorfosi kafkiana serà exactament igual que el grum que em va cridar l'atenció, i seguirà el seu mateix destí, esvaint-se de la porta de l’Avenida Palace per ser reemplaçat per un nou xitxarel·lo que iniciarà la seva transformació en un macabre cicle infinit.


3 comentaris:

XeXu ha dit...

Caram, és un relat de terror això... No crec que aquesta feina la vulgui agafar ningú més...

Puji ha dit...

Segur que busquen gent desesperada, disposada a tot XD

Josep ha dit...

Un cas típic de malaltia professional.