En Quim

Vaig conèixer en Quim el primer curs a la Facultat. Va entrar per prova d'accés de majors de vint-i-cinc anys, i tenia gairebé deu anys més que la gran majoria de nosaltres. Érem una colla de xitxarel·los i ell era, aparentment, un home fet i dret. Dic aparentment perquè no em va caler gaire temps per veure que sota l'aparença d'aquell home hi havia amagat un nen. Un nen gran, una mena de Peter Pan afable, sociable i bona persona, però que per no créixer ni assumir el rol que li pertocava, allargava l'edat escolar amb una carrera universitària. No em mal-interpreteu. No es tractava d'un esbojarrat que allargava l'edat de farres. Al contrari. Era algú que no havia crescut, i que, temorós de les noves experiències, no havia avançat. Prova d'això és que he remenat totes les fotos de l'època per il·lustrar el post i només n'he trobat una on surti en Quim. I  surt d'esquenes. No sortia de festa, no participava en celebracions, no feia res que l'allunyés massa de la seva zona de comfort.

Durant els anys universitaris vam anar coincidint per les classes, pels passadissos i per la gespa de l'Autònoma. No recordo massa bé com va anar, però el cas és que ens vam fer amics. La funció que em vaig donar en aquella amistat era aconseguir que en Quim deixés de banda el seu conservadorisme intel·lectual i emocional i es llancés a descobrir noves experiències. En aquell moment vaig creure que havia fracassat, però el temps m'ha demostrat que potser sí que vaig fer una mica de forat.

Quan em vaig llicenciar vam perdre molt el contacte. Vam coincidir dos o tres cops, i vaig saber que la vida li havia fotut un parell d'hòsties que havien sacsejat aquell món seu tan segur i tan estable, i la següent notícia seva que vaig tenir va ser perquè havia conegut una noia. Sempre havia pensat que se'm quedaria per vestir sants, i que mai trobaria ningú. Però la va trobar. I tant si la va trobar. L'Elisabet el feia feliç. Recordo molt bé el dia del casament. Estava exultant, somrient, feliç. Ho vam passar molt bé, aquell dia. Però la vida va com va, i, per una cosa o per una altra, no ens vam tornar a veure. 

Parlàvem per telèfon de tant en tant, i ens posàvem al dia, i hi havia dos rituals que no fallaven mai: sempre, cada any, ens felicitàvem pels respectius sants, i ens enviàvem una postal de Nadal. Jo confesso que sempre anava tard. Just uns dies abans de Nadal, o algun any fins i tot passada la data. En canvi ell sempre era puntual, i a mitjans de desembre ja trobava a la bústia la seva.

Per això, quan el desembre de 2013 no vaig rebre res, em va estranyar molt. Vaig saber de seguida que alguna cosa no anava bé, i vaig pensar que, passat el tràfec de les festes, el trucaria. No em va donar temps. Un parell de dies després d'Any Nou em va trucar ell. L'Elisabet s'havia mort. Em va explicar que feia poc més d'un any havien emmalaltit tots dos. A l'hora. Càncer. S'havien anat donant suport l'un a l'altre fins que el cos d'ella no va resistir i se'n va anar.

L'endemà vaig anar al funeral. Ell feia molt mala cara. Estava prim i tenia els ulls enclotats. El vaig veure trist, malalt, vençut. Aquell dia em va dir que ja en tenia prou. Que res ja tenia sentit. Que només volia marxar amb ella. I em va dir que havia decidit plegar. No volia seguir cap tractament. Només pal·liatius, i a esperar el dia que es retrobaria amb la seva estimada. En aquell moment vaig pensar que el temps que va passar amb l'Elisabet havien estat, amb molta diferència, els anys més feliços de la seva vida, i ja no volia res que no fos aquella felicitat. I quan em va demanar que, si us plau, no provés de treure-li la idea del cap, no ho vaig fer. Vaig acceptar compungit la seva decisió pensant que sense tractament i tal com estava físicament i emocional, trigaria quatre dies a tornar al seu poble de funeral. Però no va ser així.

Vam parlar sovint per telèfon. Ara penso que no prou. I el Sant Joan passat vaig passar el dia amb ell. Vam riure, vam plorar, em va explicar les seves inquietuds i vam recordar anècdotes de la Universitat. Va ser un dia agredolç. Aquest gener passat li vaig proposar d'anar-lo a veure, però no em va deixar. Li acabaven d'apujar la dosi de morfina, el cos encara no se l'hi havia acostumat i es marejava, s'adormia en el moment menys pensat i tenia al·lucinacions. M'havia reservat l'últim dissabte d'aquest mes d'abril per anar-hi sí o sí, però ja no hi vaig ser a temps. Dimecres passat, a la mitja part del partit del Barça vaig rebre la trucada que durant més de dos anys havia esperat, temut i també desitjat. En Quim ja no hi era.

Tal com ja havia fet l'Elisabet, ell també va deixar dissenyada al mil·límetre la cerimònia de comiat on vam assistit una trentena de persones emocionades, tristes i també una mica alleujades. 

Una de les darreres frases que havia deixat escrites ens convidava als presents a viure la vida i a descobrir el món. I vaig somriure. Molt. 

Per acabar la cerimònia deia que estava content de la vida que havia tingut i d'haver-ne compartit moments amb nosaltres. I sabeu què? Jo també estic content que els nostres camins coincidissin en alguns moments, i en el meu pit, en aquell racó que es guarda pels bons amics, sempre hi haurà un foradet per ell. 

Adéu, Quim.