13 de novembre de 2012

Recorda el meu nom

Recorda el meu nom: Joan Maria Piqué

En Joan Maria Piqué és aquest xicot amb ulleres blanques de pasta que constantment pulula com una mosca vironera al voltant de Mas. És el seu cap de premsa. Segur que l'heu vist.

En aquest procés que tots desitgem cap a la independència que s'ha apuntat a liderar el President Mas, no sabem gaire qui diu el "què", però us asseguro que el "com" el diu en Joan Maria Piqué. És ell qui ha dissenyat tota l'escenografia que ha conduït a aquesta visió messiànica de Mas.

El dia que Mas va tornar de l'entrevista amb Rajoy a Madrid i la multitud el va rebre a la Plaça de Sant Jaume, va ser Piqué qui dirigia l'orquestra, fent ballar tots els mitjans de comunicació, aconseguint que aquests reproduïssin les imatges que més interessaven. L'estampa de Mas parlant envoltat de personalitats de la cultura, amb els crits de la plaça de fons són obra d'aquest individu.

Aquell dia, a la Plaça, l'amic Ferran i jo vam observar tots aquests moviments, i vam adonar-nos que tot estava molt ben pensat i dirigit. Vam acordar que aquesta direcció dels esdeveniments era una miiiiiica manipulativa, però si aconseguia portar-nos cap on volem anar, benvinguda sigui.

Recordeu el nom d'en Joan Maria Piqué, perquè en sentirem parlar. Massa. Intueixo que és molt bo en la seva feina, però té un problema: el seu ego. Un cap de premsa ha de destacar per no destacar, per ser invisible i donar el màxim de visibilitat al seu assessorat. Això es fa complicat quan et fas notar amb un tret tan característic com aquestes ulleres histriòniques difícils d'oblidar.  Ja va tenir una relliscada fa uns mesos, quan, a través de twitter, va tractar de fills de puta la gent que feia "no vull pagar" als peatges, i intueixo que no serà l'última.

I tot això em preocupa, perquè el procés cap a la independència no pot tenir cap badada, no hi pot haver escletxes on els unionistes clavin la palanca per obrir forat. I tot i que de moment està portant el guió a la perfecció, estic segur que el seu afany de protagonisme n'obrirà més d'una.
 
De moment ja ha sortit al Polònia, i això, per un cap de premsa, no pot ser bo.


5 comentaris:

El porquet ha dit...

Molt ben observat, Puji! Ets un mestre!

Això em recorda una història que vaig viure fa uns anys (pels voltants del 2000 devia ser). Amb uns companys ambientòlegs vam anar a fer una ruta als Pirineus i una nit vam anar a dormir a la Cabana dels Esparvers (Vall de la Llosa - Cerdanya). Doncs bé, quan hi arribàvem quina fou la nostra sorpresa quan ens trobem el senyor Jordi Pujol amb tota una cua de periodistes, mosques i claca al seu voltant (nosaltres vam arribar pel camí d'alta muntanya, però a la Cabana s'hi pot arribar per un camí força senzill des de la vall de la Cerdanya, per on va venir tot aquest personal). Resulta que l'home havia quedat per conversar amb un grup escolta que corria per allà. Així que Pujol i companyia es van posar a dinar (estil foc de camp) amb el jovent del grup escolta. Nosaltres ens en vam mantenir al marge fins que va venir la que controlava el galliner i ens va dir "vinga, va, uniu-vos!". Per no fer un lleig així ho vam fer.

Però dinant, dinant, vam observar els subtils moviments d'un jovenet que corria per allà amb ulleres. Semblava dòcil, però ferm... un clàssic cadell convergent. Aquell vailet mostrava maneres presidencialistes, paraula fàcil, tracte en principi amable amb somriure profident, però que a la que et gira l'esquena el somriure desapareix...

A l'arribar a casa vaig començar la recerca d'aquell vailet que per alguna banda havia d'aparèixer... bingo! El seu nom era, Albert Batalla... i des de llavors he anat seguint la seva progressió imparable.

Aquest nano ja ha estat alcalde de la Seu d'Urgell, el diputat més jove al Parlament i encapçala la llista de CiU per Lleida... i això encara no s'ha acabat. Estigueu atents a la seva progressió...

stratosergio ha dit...

Jeje molt bo.

Ara és quan ens adonem que és a tot arreu, a totes les fotos en segon pla... com un "observer" ;-)

XeXu ha dit...

Caram caram. Així que juguen amb nosaltres més de que semblava i tot. Però de què ens sorprèn, si des de sempre l'interès més gran de CiU ha estat mantenir la cadira. Em sembla que estem començant a tolerar-los perquè 'sembla que ens porten pel camí que volem', però a veure si qualsevol dia se'ns cau la il·lusió als peus. Se l'estan jugant molt, fan coses reprovables, però juguen amb la il·lusió de tot un poble, i si ens fallen, no els perdonarem.

Oscar Julià ha dit...

Tots els partits polítics tenen cap de premsa, totes les grans empreses tenen cap de premsa, tots els clubs de futbol tenen cap de premsa, etc.

Són els que realment mouen els fils del dia a dia, perquè els polítics, grans empresaris i directius de futbol que es facin preuar, en el dia a dia no poden prendre massa decisions i van d'un costat a l'altre al toc de pito que marca... el cap de premsa.

Estic d'acord en que han de ser gent discreta, que no siguin públics i que, sobretot, siguin ferms amb la gent que han de guiar: els periodistes.

Aitor ha dit...

Quin poder d'observació! Jo no m'hi havia fixat, però a partir d'ara ho faré.
M'encanten aquestes històries del que hi ha darrera de la política!