7 de juny de 2012

Mentalitats preferents


Les diferents generacions tenim mentalitats diferents. Haver passat l'horror d'una guerra i la gana i misèria d'una postguerra va fer que els nostres avis concebessin la vida i l'administració dels béns d'una altra manera. Per ells, el diner obtingut amb el treball servia per viure el més austerament possible, fent autèntics sacrificis per anar apilant moneda sobre moneda per tenir una garantia que arribat el moment, tindrien prou recursos per no tornar a passar per les vissicituds que coneixien tan bé.

La següent generació, la dels nostres pares, conserva gran part d'aquest esperit, però d'una manera molt més moderada, i nosaltes ja veiem les coses ben diferents. Fa uns dies, en una conversa entre amics sobre com invertir els estalvis en aquests moments de crisi, tothom tenia plantejaments i prioritats diferents, però en cap cas es pensava en aquesta necessitat d'anar acumulant euros al compte, i una gran majoria veia els diners com un mitjà de, un cop cobertes les necessitats bàsiques, gaudir de la vida al moment, amb la clara idea de "que nos quiten lo bailao" i que aquells números que hi ha al compte només són números que, tal com estan les coses, demà passat poden no valdre per res.

És per això que em sap especialment greu el cas de l'estafa descarada de les participacions preferents. En la immensa majoria dels casos, els afectats són persones d'una o dues generacions per damunt la nostra, que tenien una certa acumulació de diners fruit, no d'altra cosa, que de privar-se sistemàticament de qualsevol luxe o plaer, i que, amb l'assessorament de directors d'oficina bé sense escrúpols o bé ignorants, van posar aquella suor i ascetisme de tota una vida convertits en diner, en un producte financer que els garantia interessos, però seguríssim que van preguntar deu mil cops si els garantia seguretat. 

I els van enganyar. Vilment. En ocasions l'empleat de banca que tenien davant, en ocasions els objectius de l'entitat o en ocasions la fredor de tot els sistema bancari. Però els van enredar. I els van robar. I com deia al començament, sóc d'una generació que veu els números a la caixa com una cosa volàtil, però a ells no els han robat diners. No els han robat una xifra. Els han robat suor. Els han robat les punxes d'un cilici clavat a les carns. Els han robat una manera de viure. I no ho podem permetre.

5 comentaris:

Josep ha dit...

En temps dels nostres avis es deia que, qui era víctima d'una estafa, ho era per cobdiciós i per voler estafar ell també. Parlem d'una època en la que les estafes eren l'estampeta, el tocomotxo i similars.

Nosaltres, en canvi, hem conegut l'estafa al necessitat: ofertes de treball que, per a inscriure't, has de trucar a una línia 803. O encara més greu: estafes a la solidaritat: de la banda dels peruans fins els llacets contra la SIDA.

I així estem, avis i néts convertits en una colla de desconfiats.

Bona entrada, m'ha agradat.

El porquet ha dit...

Jo encara ho veig al poble com la gent de certa edat encara considera el director d'oficina com un semidéu. Aquests temps s'han esborrat definitivament i per sempre més.

Una clatellada massa forta potser per aquestes generacions que comentes, que sempre han cregut en el treball de la formigueta, per a que després arribi qualsevol animal i s'ho endugui tot per endavant.

Bon post, boníssim.

DooMMasteR ha dit...

Tinc que fer una entrada sobre aquesta pobre gent des de fa mesos... He estat col·laborant amb la plataforma Estafa banca i he sentit coses horribles. Sort que han fet molt bona feina i estan començant a sortir les primeres sentències favorables (encara que amb conta gotes)

Haurien d'anar molts a la presó!

miki ha dit...

Bon post.

Encara que hem confirma que jo soc d'una altra generació...havent nascut després de Franco, segurament si no estigues casat, encara gastaria menys per si les mosques...

Que no vol dir uqe visqui malament eh...

dospoals ha dit...

En aquesta anàlisi t'ha faltat acabar la trinitat: la de la generació actual, la nostra, la dels fills i néts d'aquells dos(i si em colles més, caldrà esperar la quarta en dansa, la que vindrà, és a dir, la dels que són més jóvens encara...)