No puc deixar de sentir admiració i simpatia pels miners. Segurament és una de les professions més dures que existeixen. Treball físic intensíssim, sense veure la llum del sol, sense respirar aire fresc, sempre amb el risc d'un esfondrament, d'una bossa de gas explosiu o d'una manca d'oxigen planant sobre els seus caps. A més, segurament per culpa d'aquestes condicions extremes, els miners han estat tradicionalment els qui han estirat el carro de la reivindicació dels drets laborals i han arrossegat amb el seu impuls la resta de treballadors. Ara, que la situació per als obrers és tan difícil, s'estan mostrant com els més reivindicatius i exemplifiquen, un cop més, l'autèntica passió per la seva dignitat.
Però per altra banda, és un fet consumat que la mineria del carbó ha mort, i per al bé ecològic comú, el millor és que no ressusciti. Sap greu veure com desapareix la manera de viure de la mineria, però és inevitable i convenient que altres opcions energètiques prenguin el relleu. El model de vida exemplar d'aquestes persones s'ha extingit, i el millor homenatge que es pot fer al seu esperit vital i combatiu, és buscar-los entre tots, ells els primers, una alternativa de subsistència.
1 comentari:
Mira llegia en un altre article, que almenys per espanya no ha mort pas, el que passa es que vol importar d'altres països que val menys, o sigui que ecologicament, com tot al PP, els importa una merda per que segueixen volen el carbó...
hem faltarien dades més concretes, però m'ho crec...
Publica un comentari a l'entrada