25 d’abril de 2012

El millor que hi ha

 
Hi ha moltes maneres de jugar a futbol, algunes vàlides i altres que no. Ahir al vespre es va enfrontar dos d'aquests estils. Un que crea, imagina, fa volar la pilota, mareja el rival, i ataca, i ataca i ataca. L'altre destrueix, anihila, fa volar la pilota però de punta a punta del camp, empresona el rival, i defensa i defensa i defensa. Les dues són vàlides, les dues són legítimes, i com es va veure ahir, dissabte passat o a la semifinal de Champions de fa dos anys, les dues són efectives.

El que està clar és que cadascú pot triar quina d'aquestes opcions li agrada més, i el Barça, des de fa ja molts anys ha triat la de l'atac constant i l'espectacle per definició, i la porta fins les últimes conseqüències, com ara perdre la lliga contra el Madrid o no arribar a la final de Champions contra el Chelsea o l'Inter de Milà, però sempre fidel al seu estil i a la seva manera de fer.

I ser-li fidel ens ha donat, en els darrers anys, moltes alegries, molts títols, i sobretot, un joc que fa caure la baba. Unes emocions que a can Barça eren inèdites. I si fins ara, amb els títols a la butxaca, hem lloat aquesta manera d'entendre el futbol, avui, que ens arriba l'altra cara de la moneda, no s'hi val a llençar-hi tota la merda al damunt. 

Aquesta és una de les revolucions que s'han donat al barcelonisme els darrers anys. El Barça era un club farcit de tribuneros rancis i rondinaires, que babejaven amb les victòries, i a la mínima feblesa de l'equip, li saltaven a la iugular, a vegades dins el mateix partit i amb pocs minuts de diferència. D'aquests encara en queden, i sempre n'hi hauran. Els podeu veure i sentir al camp, als diaris esportius o a les xarxes socials. Però la diferència és que ara són una minoria. L'escena de l'estadi després del gol de Torres, animant l'equip quan ja tot estava perdut és inèdita al Camp Nou. I el col·lectiu de gent que formem el Barça: jugadors, tècnics, directius, socis i seguidors, hem de fer que aquesta actitud vagi a més. Aquest suport incondicional a l'equip és el que realment fa un club gran, sobretot si darrera hi ha suport incondicional a una manera de fer, com també ara està sent el cas.

Tot i que la publicació, com sempre a La cullerada, sigui a primera hora del matí, tota aquesta parrafada la vaig vomitar ahir a la nit després del partit, en calent, i ara, passades unes hores de son, segueixo pensant exàctament el mateix, però potser ho resumiria molt més: seré del Barça i d'aquest futbol-espectacle quan es guanya i quan es perd, perquè ser del Barça és el millor que hi ha.

7 comentaris:

DooMMasteR ha dit...

:_)

De llagrimeta Puji! Segur que avui serà dels posts més sensats del dia!

Visca el Barça!

Clidice ha dit...

Tens més raó que un sant. Ser "d'aquest" Barça (equip i afecció) és, el millor que hi ha :)

Mai agraïrem prou a en Guardiola que ens hagi ensenyat que perdre, en l'esport forma part del joc.

El porquet ha dit...

Jo encara recordo el bon jan d'en Robson posant cara de "què collons passa aquí?" quan un dia el Barça guanyava per 6 o 7 a 0 (no recordo el rival) i el Camp Nou xiulava pel joc de l'equip, que no era res de l'altre món

Que els senyors socis tribuneros recordin aquesta passat abans d'atrevir-se a aixecar una mala paraula contra aquest equip.

Ara, i dit això, els nous títols no vindran dels records. Per tant, posem-nos a treballar ja per a corregir les mancances que s'han detectat (i Pep, digues si renoves d'una p.... vegada!).

Joan ha dit...

Som i serem. I ni la justícia escopint-nos a la cara ens farà renunciar a la fe.
Vaig créixer veient una lliga cada quan? 10, 12 anys? Hem passat autèntics calvaris i ara, per fi, hem après que, més enllà fins i tot dels resultats aquest equip és dels grans. Perquè sap guanyar, però sobretot, perquè també sap perdre.

Visca el Barça!

XeXu ha dit...

Justament el que dius tu ho destacava aquest matí amb alguns companys. La cosa més sorprenent d'ahir no va ser que el Barça no passés quan ho tenia tot de cara, tampoc que el millor jugador del món fallés un penal o semblés desconegut. Tant és que despleguis tot el teu joc i hi posis tot el cor, que de vegades perdràs, que davant sempre hi ha un altre equip, encara que no faci mèrits per guanyar. Però el més sorprenen va ser veure l'afició del Barça entregada, especialment després del gol de Torres. En aquells moments no em creia que estava mirant el Barça. Serà el Liverpool? Serà Boca? No, no, era el Barça el que estava sobre el camp. Amb cara de decepció, amb en Messi plorant de ràbia i impotència, però amb prop de 100000 veus animant aquests jugadors i aquest equip tècnic que ha aconseguit coses que ningú més ha pogut fer. Una és aconseguir un sextet de títols en una mateixa temporada. Però una de més important és unir el barcelonisme i fer que gent passava totalment del futbol ara siguin seguidors i estiguin amb l'equip. Si això no mereix la confiança i el nostre suport, que siguem nosaltres els que els aixequem ara, no sé què ho farà. Es mereixen un imperi. Encara no els he vist mai abaixar els braços, tot i perdre, tot i la mala sort. No sempre es pot guanyar, però sempre es pot lluitar. Qui ens ho anava a dir en temps de la caspa, de Núñez, de Gaspart i altres toies que el nostre club ens acabaria ensenyant valors, oi?

Olga Xirinacs ha dit...

El que és fotut d'aquest món és que hem de competir, estem fets d'aquesta manera, ves.
Des de sempre guanya el depredador. Però també guanya el ben adaptat, i em costa aplicar-ho al futbol o a l'esport en general.
Però altra cosa no hi ha.

Gerard Agudo ha dit...

D'acord amb tu Puji i també amb en Porquet de records no podem viure s'ha de seguir.