13 de març de 2012

Immersió


Ara que gràcies a tres úniques famílies, tot el sistema educatiu català es veu amenaçat, he recordat una experiència que em va demostrar com d'important és mantenir el català a l'escola. Això em va passar ja fa un temps. Tant, que he hagut de repassar l'arxiu de La cullerada per comprovar que no ho hagués explicat ja aquí.

Va ser al metro de Barcelona, ben a prop de casa, i el protagonista va ser un nen. No en sé res de la seva història, però la seva pell negra em va fer deduir (potser erròniament, però no ho crec) que era fill de pares immigrants. Em va cridar l'atenció perquè era massa petit per anar sol en metro, i sobretot, perquè era massa petit per col·lar-s'hi com una anguila per sota els torns. Potser tenia set o vuit anys.

L'atzar va fer que, un cop al vagó, ens asseguésim un davant l'altre. Ell menjava pipes, i sense cap vergonya, escopia les closques a terra. Veient que, evidentment, els seus pares no eren allà per donar-li una lliçó de civisme, no em vaig poder aguantar i vaig decidir donar-l'hi jo.

-A la propera persona que s'assegui al teu lloc no li farà cap gràcia trobar aquesta marranada que estàs deixant -vaig dir amb tota l'assertivitat de què vaig ser capaç.

Em va mirar, va mirar l'escampall de terra i em va tornar a mirar. Va assentir donant-me la raó, i mentre desava la bossa de pipes a la motxilla, alguna cosa el va fer estranyar-se. Amb mirada encuriosida, com si estigués davant un extraterrestre, em va preguntar: -parles català, oi?

-Sí -vaig contestar, també sorprès per aquella pregunta. -Tu també, no?

Va assentir de nou, i de cop es va alçar i em va dir adéu. Havia arribat a la seva parada. Li vaig tornar el comiat i em vaig quedar pensatiu, analitzant el que acabava de passar. Un cop ja era fora del vagó, vaig pensar que m'hauria agradat xerrar una estona més amb ell, saber-ne més coses, però com sempre em passa en aquests casos, ja era massa tard.

Així que pràcticament no sé res d'aquell vailet amb qui amb prou feines vaig intercanviar unes frases, però en vaig extreure la conclusió (potser erròniament, però no ho crec), que aquell nano parlava perfectament el català, però jo vaig ser la primera persona en tota la seva curta vida que li va parlar en català fora de l'escola.

9 comentaris:

stratosergio ha dit...

:-)

Oscar Julià ha dit...

Gran anècdota. Les coses quotidiones expliquen el que moltes vegades intentem defensar amb grans arguments.

Ferran ha dit...

Molt bona, Puji.

Un cop xerrava amb dos amics (un catalanoparlant, l'altre castellanoparlant) sobre la qüestió lingüística. El meu punt era que dirigir-se a algú en castellà, directament, pel fet que "suposem" que no és català (per ser negre, portar turbant o qualsevol altra detall que pugui portar, erròniament, a aquesta conclusió)... fer això, els deia, per mi és racisme. És un error garrafal, però no tant perquè suposa posar, nosaltres mateixos, catalanoparlants, frontera a l'ús normal del català a Catalunya, sinó perquè és, clarament, una forma de racisme.

En alemany, ausgrenzen vol dir, literalment, "posar fora la frontera", és a dir, marginar. Hi ha catalans que, volent ser "considerats", practiquen l'Ausgrenzung amb altres catalans.

jomateixa ha dit...

Una bona història, sobretot per ser real. Segur que tens tota la raó.
Jo visc a la provincia de Lleida i a l'Abacus hi ha un noi a caixa que també és de color, deu tenir uns 20 anys i parla un català molt més correcte que el meu (alleidatanat), estic segura que poca gent, en un principi se li dirigeixen en català, però m'hi he fixat i ell sempre els contesta en català.
Els dona una bona lliçó.

Clidice ha dit...

Una molt bona anècdota. La veritat és que pel color de la pell cometem molts més actes racistes dels que ens pensem.

DooMMasteR ha dit...

L'has clavat Puji! És trist, però real. I les coses no canvien amb el pas del temps.

També per aquest motiu es volen carregar la immersió. Si no els hi parlem i a més no l'aprenen tindran molt guanyat...

miki ha dit...

Mira una altra anecdota, tambe real, estaba a un bar fora de la clínica Quiron, un home i dos dones, diria que eren gitanos o algo així, estaven parlant de la inmersió i el home castellanoparlant, indignat per que es pugues eliminar la inmersió lingüística de les escoles i no tenia pajolera idea de català.
Però deia, si ja en mi escuela les explican muchas cosas en castellano, por que les parece más fàcil y luego que , mis hijos no sabran hablar catalan, por que yo que les voy a enseñar si no tengo ni idea, si lo quitan de la escuela, no lo van aprender nunca.

Hem vaig quedar sense paraules i estava per aplaudir-lo.

El porquet ha dit...

És una bona anècdota, sí senyor, però té un rerefons trist que em neguiteja.

Gis ha dit...

Jo visc Catalunya com un dels grans de la terra, que ha alçat i portat el bon nom arreu, i no de cap altre manera. Us deixo aquest link, heus ací la sabiesa de la gent gran: http://www.youtube.com/watch?v=AKlkO3Tt3Kw