Ells no volien cafè

En arribar la trancisió, els "pares" de la democràcia es van trobar amb un problema. Hi havia territoris espanyols amb institucions d'una tradició democràtica que el seu nou nat Estat de Dret mai podria assolir, i carregar-se-les suposava posar en perill el nou ordre. Així que es van inventar l'Estat de les Autonomies.

Però la resta de territoris, històricament sotmesos a Castella, i la mateixa Castella, van decidir que allò era una avantatge injusta, i que ells també la volien. No sabien ben bé per a què, però la volien. Així que seguint l'estela dels pioners, territoris com Castella la Manxa, Astúries, Múrcia o Madrid, van tenir el seu Parlament, el seu Estatut d'Autonomia, les seves competències i la seva legislació. En la imagineria simbòlica de l'època de Felipe González, a això se li va donar el nom de "cafè per a tothom".

A partir d'aquell moment, cada cop que les nacionalitats històriques de l'Estat demanaven una millora del seu autogovern, totes les rèmores seguien sempre el mateix procés: 1. Queixar-se. 2. Demanar-ho per a ells.

I poc a poc, aquests petits Estats que ho eren perquè sí, perquè vull el mateix que aquell, van anar assolint competències, finançaments, i nous estatuts. I com que, en realitat, ells, tot allò ni ho volien, ni ho necessitaven, ho feien tot a imatge i semblança del pare i s'anaven convertint en petits duplicats de l'Estat Central, amb la conseqüent duplicitat de lleis, de competències,... i de despeses.

I ara tenim crisi econòmica, i es busca estalviar eliminant despeses inútils i duplicades, i es veuen les autonomies com un blanc fàcil. Però els iniciadors, els pioners, els que realment necessitaven i volien autogovern, no deixaran escapar el que els correspon des de temps immemorials. I potser, la única manera de conservar-ho i incrementar-ho serà independitzar-se. I quan demanin la independència, els que segueixen tornaran a fer el seu procés de sempre: 1. Queixar-se. 2. Demanar-ho per a ells. I arribats a aquest punt, es veuran reclamant la independència, i es faran conscients del ridícul de la situació, i per fi, trenta anys després, s'adonaran que en realitat, ells no volien cafè.