Ahir a la matinada es van desallotjar els darrers acampats a Plaça Catalunya. Ja fa tres setmanes que l'assemblea dels indignats havia decidit aixecar el campament, i només hi quedaven un centenar de penjats amb els seus gossos, en tendes sobre els jardins i hamaques dalt dels arbres. Era el que tocava. Deixar lliure la plaça i a una altra cosa. Ara s'ha de passar a accions concretes que han de ser liderades per no se sap ben bé qui i vehiculades no se sap ben bé com, i estic d'acord totalment en què la plaça havia de tornar a ser un lloc de passeig, de coloms i d'estirades de bossa als guiris.
Però mireu, tinc dubtes. El que està passant a Grècia em recorda que demà ens pot passar aquí, per molt que Zapatero ho negui, i que la nostra societat continua adormida i sense esma per queixar-se. I d'alguna manera, a falta d'altre moviment visible, aquests arreplegats eren un recordatori que hem d'estar alerta, que hem de seguir lluitant.
Però mireu, tinc dubtes. El que està passant a Grècia em recorda que demà ens pot passar aquí, per molt que Zapatero ho negui, i que la nostra societat continua adormida i sense esma per queixar-se. I d'alguna manera, a falta d'altre moviment visible, aquests arreplegats eren un recordatori que hem d'estar alerta, que hem de seguir lluitant.
2 comentaris:
El proper 9 de juliol tenim una manifa a Barcelona. Seguim lluitant.
Si, Puji, jo tinc els mateixos dubtes que tu. Personalment crec que tot ha de tenir un principi i un final, que hauria d'haver sigut gloriós el dia 19. I després, deixar uns dies i apa, a tornar-hi, que tots les veiem magres, no ets tu sol, nano!
Un petonàs!
Publica un comentari a l'entrada