Ahir a la tarda vaig ser a Mataró. Un breu passeig per La Riera sempre acaba convertint-se en un rosari de salutacions, abraçades i "comvatots". Enfrascat en aquests menesters no em vaig adonar que el rellotge corria, i se'm feia tard. Així que vaig enfilar amb pas ràpid cap a la meva cita. I va ser llavors, caminant de pressa pel carrer Sant Benet, gairebé a la cantonada amb Tetuan, quan em vaig quedar desconcertat.
Em va envair una olor familiar, de paper humit i cola. L'olor es corresponia perfectament amb l'indret, i vaig tornar a fer mig metre d'alçada i a mirar embadalit les figures de paper maché exposades a l'aparador del taller d'en Nona. Però vaig reaccionar. Allò no podia ser. El taller d'en Nona ja no hi és. Ara hi ha una perruqueria xinesa, i el mateix Nona, amb la seva barba i la seva peculiar deixadesa d'artista també fa anys que ens va deixar. Vaig afinar el nas, i aquella olor que havia evocat tots els records, ja no hi era, i segurament no hi havia estat en cap moment. Només era un truc del cervell per transportar-me trenta anys enrera, a un món on l'única preocupació era saber si hi havia alguna figura nova a l'aparador.
Em va envair una olor familiar, de paper humit i cola. L'olor es corresponia perfectament amb l'indret, i vaig tornar a fer mig metre d'alçada i a mirar embadalit les figures de paper maché exposades a l'aparador del taller d'en Nona. Però vaig reaccionar. Allò no podia ser. El taller d'en Nona ja no hi és. Ara hi ha una perruqueria xinesa, i el mateix Nona, amb la seva barba i la seva peculiar deixadesa d'artista també fa anys que ens va deixar. Vaig afinar el nas, i aquella olor que havia evocat tots els records, ja no hi era, i segurament no hi havia estat en cap moment. Només era un truc del cervell per transportar-me trenta anys enrera, a un món on l'única preocupació era saber si hi havia alguna figura nova a l'aparador.
2 comentaris:
Doncs es preparara un homenatge a en Nona en breu... ja t'informaré.
Noi, tempus fugit...
Publica un comentari a l'entrada