28 d’abril de 2011

Duel d'estils de lideratge


Ahir el Barça es va sepillar el Madrid. Va guanyar 0-2 al Bernabeu. Sobre el camp només hi va haver color blaugrana. Gairebé 80% de possessió per al Barça. Més de 700 passades bones del Barça per 180 dels blancs. Etcètera, etcètera, etcètera.

Però aquesta semifinal de Champions no s'ha jugat només al camp. S'ha jugat a les banquetes i sobretot a les rodes de premsa. Mourinho en sap molt de carregar l'ambient, de provocar, d'exaltar els ànims, en resum: de fer que el menys important sigui el futbol. I durant aquesta temporada com a tècnic del Reial Madrid ha portat aquesta manera de fer fins les últimes conseqüències. El motiu és clar: jugant a futbol el seu equip és pitjor que el Barça i ha de guanyar els partits d'una altra manera. I el cas és que fins ara li havia sortit bé. Era evident que els quatre clàssics seguits es jugarien al camp amb tècnica, però també amb tàctica, estratègia i psicologia, i en els dos primers, els sistemes desestabilitzadors de Mourinho van funcionar. El partit de lliga es va empatar, però per mi va ser una derrota del Barça i de la seva manera de jugar, més que res perquè no la va poder portar a terme, i el de Copa, és evident que es va perdre. 

Guardiola, en canvi, porta tota la temporada evitant enfrontar-se amb el seu rival directe. Només ha volgut parlar de futbol. Fins abans d'ahir a la tarda, quan fa una jugada magistral d'autèntic líder. Per primer cop contesta directament Mou, i a sobre amb contundència, i al meu entendre aconsegueix quatre coses: 

  1. Donar un cop de puny sobre la taula i dir que ja n'hi ha prou d'insults i de mentides. Que de batalles extraesportives a l'entorn entre Barça i Madrid n'hi ha hagut sempre i n'hi haurà sempre. Ells amb la central lechera i nosaltres amb els d'aquí, que quan s'hi posen déu n'hi dó. Però mai fins ara ningú havia portat aquestes batalles fins la gespa amb tanta intesitat com ho ha fet Mou. I algú li havia de parar els peus.
  2. No entrar al drap és molt noble, però l'ha portat a perdre els dos primers rounds i no es pot permetre perdre'n un altre. Ha d'entrar en aquest joc i guanyar-lo. I ho fa, o i tant que ho fa, i a sobre amb elegància i fermesa.
  3. Motivar el seu grup. Ahir no calien vídeos de Gladiator. Aquella roda de premsa és la millor xerrada de motivació d'equip que he vist mai. Comproveu-ho: el dia que estigueu una mica baixos us la poseu i veureu com us entren ganes de menjar-vos el món. Aquí la teniu.
  4. Motivar l'afició, que havia quedat una mica moixa després de l'empat amb regust de derrota i la pèrdua de la Copa

I quan acaba el partit, nou combat d'estils. En Pep torna a la seva tònica habitual. No opinar de res que no sigui futbol, i Mou fa un espectacle dantesc. Paranoia, persecució, i en lloc de parlar de la institució històrica que representa, del seu equip i els seus jugadors, només parla d'ell, ell i ell.

D'ahir només hi ha una cosa que em sap greu. La lamentable baralla del descans, de la qual ningú parla massa, però està allà. Pinto va acabar expulsat i crec que tan ell com Milito haurien de demanar perdó públicament per haver perdut la concentració i haver caigut en les provocacions dels blancs.

En resum, que en uns temps on, en tots els àmbits, els bons líders escassegen, fa goig que aparegui algú com Pep Guardiola, i fa encara més goig que sigui el nostre entrenador.

6 comentaris:

El porquet ha dit...

El que és més sorprenent és que possiblement, en Pep, a part de grans dots de líder, és un tio normal, que té el cap ben moblat, com moltíssima gent al món. No sé per què, però, el món del futbol i el que no és futbol està ple de gent anormal, freakies esperpèntics i egolatries fastigoses.

En Pep, en el fons, ens representa una mica a tota aquella gent que anem amb modèstia fent el nostre camí i mirant de no trepitjar l'altre (amb males maneres).

No crec que jo vegi un altre entrenador com en Pep per Can Barça. És molt gran. Gràcies, gràcies i gràcies per a fer-me sentir orgullós del meu equip, del meu club i del meu país (fins i tot ha aconseguit que en Xavi, sempre moderat, hagi dit del Pep que sempre busca el millor pel club, pel Barça ... i per Catalunya!, i això que en Xavi no acostuma a dir mai en aquest sentit)

Txisky ha dit...

Em va fer gràcia a no sé quin telediari mesetari com ahir anunciaven que a la Champions el Madrid tenia més possesió de la pilota que el Barça (un 62% davant d'un 61%)... Suposo que ja no pensaran el mateix!.

Joan ha dit...

Al Pep li hauríem de fer un monument al mig del camp, just allà on es col·loca la pilota per la centrada inicial.

Ara, discrepo amb l'empat de la Lliga. Al Barça un empat li valia. Al Madrid, no. Per tant crec que no es pot considerat una derrota de cap de les maneres tot i que moralment va ser un pal perquè teníem la victòria coll avall.

c.e.t.i.n.a. ha dit...

Doncs a mi la sortida de to del Pep no em va agradar. Només calia dir allò de: "Nosaltres preferim parlar al camp". I al dia següent guanyes, i tornes a sortir a la roda de premsa com si res. I després que Rosell faci la feina bruta i denunciï a qui calgui.

Això si que hagués estat el.legant.

zel ha dit...

Ben bé d'acord, ho signo!

zel ha dit...

Vull dir el cop de puny sobre la taula, sovint hi ha la necessitat d'un acte així!