Jordi Pujol és, amb diferència, el millor polític de l'escenari públic del nostre país en els últims temps. Pujol es va passar trenta anys donant lliçons de com es feia política i de com s'havia de comportar un polític, mentre els seus successors, de tots els partits, devien estar dormint a classe o no van prendre bé els apunts, perquè fan tots plegats molta llastimeta i no li arriben ni a la sola de la sabata.
Durant la seva vida política activa, Pujol podia agradar o no, s'hi podia estar d'acord o no, es podia creure que va participar en casos de corrupció o no, però ningú pot negar la seva talla i la seva coherència.
Ara, retirat del soroll, quan sembla que ja no li importa res, per fi fa el que durant trenta anys d'activitat mai va voler fer: defensar la independència de Catalunya, no com un camí possible, sinó com l'únic camí possible. Tota la vida buscant l'encaix amb Espanya, fent la viu viu als presidents espanyols, mantenint el seny i la prudència fins a límits insospitats, i ara Pujol trenca la seva coherència. Ara, la independència és l'únic camí.
Per si el retard amb que arriba aquesta reflexió fos poc, resulta que el seu delfí, que tot ho ha a près d'ell, en aquest aspecte no li fa ni cas, i prefereix seguir jugant a la puta i la ramoneta amb Espanya. Des del màxim respecte cap a Pujol, que ja he demostrat en el primer paràgraf, m'agradaria dedicar-li al nostre millor President un enorme:
6 comentaris:
El fill moderat aturant el pare radical independentista. És bastant curiós de veure.
Està clar que quan entra oficialment dins les files de CiU li fan un rentat anti-independència... o deu ser allò tan eteri de garantir l'estabilitat democràtica....
Jo més aviat diria garantir l'estabilitat econòmica i financera d'espanya... i ni amb això se'n surten aquells.
Fa tard, sí, però ha tornat a totes les iaies i titetes, independentistes. Ara només falta que el seu delfí posi fil a l'agulla.
23 anys governant, i no ens n'hem pogut adonar fins ara? No m'ho crec.
No haguéssim pogut fer més des del govern? La covardia de discurs d'aquesta coalició disfressada d'estratègia de pluja fina em posa nerviós...
No li han deixat ser el Bismark d'Espanya, però tampoc acaba de ser el Bolívar de Catalunya.
Ve a ser una mena de Lukaixenko, que no volia la independència de Bielorússia, però que se la va trobar en enfonsar-se la URSS.
Que voleu que us digui. A mi aquest paio semble m'ha semblat un supervivent: un paio capaç d'anar-se'n al llit amb el mateix dimoni (Mr. Ansar) si això li servia per mantenir-se al poder.
Que ara ens vingui amb aquestes em sona a promoció d'un nou volum de les seves memòries de cara al St. Jordi. Digueu-me desconfiat
Molt d'acord amb l'anàlisi que fas de l'ex-president, un gran polític que ha deixat un buit molt gran al panorama polític català. Però ja no és que s'expressi tard, és que ara és molt fàcil dir el que sigui. Quan ja estàs de tornada de tot, pots dir totes les bajanades que et passin pel cap. Mira sinó l'Aznar. El que passa és que Pujol ens toca un punt sensible, el que ha dit no és propi de repapiejar després de ser president, és una cosa sensata, però ni ell va ser prou valent per dir-ho quan tocava, ho ha dit quan ja no s'hi juga res. És més, això pot beneficiar el seu partit. Perquè si ho han de fer els que hi ha ara...
Publica un comentari a l'entrada