La mort ahir, per sorpresa, de Santi Santamaria, m'ha fet recordar una cosa que passa sovint quan algú es mor i que no m'agrada gens.
Fa un parell d'anys, Santamaria va escriure un llibre i va fer un seguit de conferències en què atacava directament Ferran Adrià i altres gurús de la cuina, dient que utilitzaven productes químics i que per molta innovació que fessin, no es podia servir química sintètica als plats, que la innovació s'havia de fer amb els productes naturals de la terra. Allò va causar un gran rebombori. La immensa majoria de cuiners estrellats del país van aparèixer als mitjans vil·lipendiant Santamaria. El van titllar d'envejós, de rastrer, de críticar els companys de professió per a a seva pròpia promoció, i mil pestes més, i les tensions s'han mantingut durant tot aquest temps.
Qui tenia raó en aquella trifulca? Ni ho sé ni m'importa. El cas és que un cop mort el cuiner de Sant Celoni, tots aquells que el van deixar a l'alçada del betum, ara li mostren els seus respectes, donant-li el títol pòstum de referent de la cuina catalana, i agenollant-se davant la seva imatge rotunda.
Però jo no parlo de cuina. Parlo dels canvis d'actituds davant la mort d'una persona. Si un paio és una persona collonuda, quan es mor és una persona collonuda que ha traspassat, i si un fill de puta es mor, es converteix en un fill de puta mort. El que no pot ser és que un sigui qualificat de malparit als quatre vents, i quan fina esdevingui un sant màrtir. Una cosa és tenir respecte pels morts, i una altra molt diferent és ser un hipòcrita rematat i dir el contrari del que penses, perquè s'ha mort, pobret.
El cas de l'exemple que ens porta l'actualitat d'avui no és pas aïllat, passa molt, però que molt sovint, i no cal que sigui en l'àmbit públic. Què en penseu?
Fa un parell d'anys, Santamaria va escriure un llibre i va fer un seguit de conferències en què atacava directament Ferran Adrià i altres gurús de la cuina, dient que utilitzaven productes químics i que per molta innovació que fessin, no es podia servir química sintètica als plats, que la innovació s'havia de fer amb els productes naturals de la terra. Allò va causar un gran rebombori. La immensa majoria de cuiners estrellats del país van aparèixer als mitjans vil·lipendiant Santamaria. El van titllar d'envejós, de rastrer, de críticar els companys de professió per a a seva pròpia promoció, i mil pestes més, i les tensions s'han mantingut durant tot aquest temps.
Qui tenia raó en aquella trifulca? Ni ho sé ni m'importa. El cas és que un cop mort el cuiner de Sant Celoni, tots aquells que el van deixar a l'alçada del betum, ara li mostren els seus respectes, donant-li el títol pòstum de referent de la cuina catalana, i agenollant-se davant la seva imatge rotunda.
Però jo no parlo de cuina. Parlo dels canvis d'actituds davant la mort d'una persona. Si un paio és una persona collonuda, quan es mor és una persona collonuda que ha traspassat, i si un fill de puta es mor, es converteix en un fill de puta mort. El que no pot ser és que un sigui qualificat de malparit als quatre vents, i quan fina esdevingui un sant màrtir. Una cosa és tenir respecte pels morts, i una altra molt diferent és ser un hipòcrita rematat i dir el contrari del que penses, perquè s'ha mort, pobret.
El cas de l'exemple que ens porta l'actualitat d'avui no és pas aïllat, passa molt, però que molt sovint, i no cal que sigui en l'àmbit públic. Què en penseu?
9 comentaris:
Com que la mort és tan antiga, em remeto al saber popular:
"Després que l'avi és mort, fins els boigs li donen la raó"
Suposo que fa respecte parlar malament d'un mort.
Si vols una rajada sincera un cop mort, et recomano la lectura del post de Salvador Sostres: http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/guantanamo/2011/02/16/llevaba-diez-anos-muerto.html
El títol ho diu tot: "Llevaba 10 años muerto".
Pura hipocresia
Està clar, si vols que tothom parli bé de tu, t'has de morir :)
Va passar el mateix amb Samaranch
Es pot respectar l'enemic sense caure en la hipocresia, però la línea és molt fina.
És cert que la mort fomenta la hipocresia, però és un dels pocs casos que a mi em sembla tolerable. Més que res, imagina que surt a la palestra ara Ferran Adrià i declara 'La mort del capullo aquest del Santamaria és un bé per Catalunya, ja li està bé haver cascat i s'ho mereixia. Si l'hagués tingut davant, ho hagués fet jo mateix amb les meves mans'. Tu ho veuries normal això? No deixen de ser persones que es coneixen, i sempre compungeix una mica veure que algú mor, ni que sigui perquè et recorda que un dia et tocarà a tu. A més, que era un gran cuiner no ho nega ningú. Potser no cal exagerar, però que li reconeguin els mèrits ara, cosa que no feien quan era viu, és almenys de justícia.
Estic en contra de la hipocresia, és de les coses que més ràbia em fa. Però mostrar respecte als morts tampoc és greu. No he sentit declaracions, però sí que em semblaria malament si sortissin dient que perdien un amic, un referent per ells i que lamentaven la seva mort com si fos de la seva família. Tot el que no sigui exagerar així, pot estar bé.
No estic tant d'acord, he llegit alguns que encara mostraven que estaven en desacord amb coses seves, però això no treu que diguin que era un gran cuiner.
Crec que mai ningú va ficar en dubte de la seva qualitat com a cuiner. Ni quant se'l criticava per envejos.
El que si ho trobo acertat es quant passa a un polític. Que els mateixos polítics que els descalificaven, insultaven, diuen que era una gran persona i tal i qual, i això passa força sovint.,
Estic d'acord en que si un fill de puta es mort, ho es mort o no, pero entenc que treien casos extrems, tu pots estar totalment desacord amb una persona però no per això menysprearla.
Està clar que "fins i tot al calb, un cop mort, se'l recorda amb el cabell arrissat". Però tot i així, hi ha discusions entre amics o no tant amics, que després veus que són tonteries. I un cop mort et penedeixes de la discusió que, ara veus, que era intrascendent.
Crec que ningú ha posat en dubte mai que Santi Santamaria era un molt bon cuïner i que havia fet molt per la cuïna del país. Això sí, precisament ell era el què rajava de la cuïna dels altres.
Era una bona persona? Segur que sí. Era un bon cuïner? Segur que sí. Rajava d'altres tipus de cuïna? També. I per molts això va fer que sigués conegut pel gran públic.
Les persones no som ni bones ni dolentes. Potser Santi Santamaria era el Risto dels cuïners.
I si el Risto es morís, segur que tothom, jo el primer diríem que és bona persona i que va fer molt per ...la publicitat i la TV.
(Vaya rollo, nen. ;)
Publica un comentari a l'entrada