Joventut, diví tresor...

Nit d'un dissabte qualsevol de finals dels noranta. Passada la mitjanit, joves provinents de totes les direccions s'aproximen a un carreró estret. Cada cop que les portes s'obren, la música s'allibera cap al carreró i els joves van entrant al local, encara més estret que el carrer, superant amb escreix els límits d'aforament raonables. L'aire està saturat de fum de tabac, de suor, d'alcohol, d'hormones esverades,  d'històries, d'aventures, de somnis. De joventut.

Una cançó qualsevol acaba i la veu de Billy Joe Armstrong, acompanyada només d'una guitarra rítmica estripada retrona entre les parets del local. La multitud embogeix, crida salta i coreja la lletra amb Billy Joe. "Do you have the time...". Expectants, agafen aire, esperant l'explosió de punk rock "... I think I'm crackin' up..." i un avançament de la voràgine. Però es torna aturar tot. Només queda la guitarra. Entra un baix agudíssim amb un parell de notes i un break de la bateria allibera l'eufòria. El local estret salta a l'unisson. Empentes, crits, excessos. 

Al final, esperen un altre tema que, com aquest, es convertirà en un clàssic de joventut, i tornaran cap a casa, rendits, havent cremat prou energia per poder passar una altra setmana asseguts en una cadira, absorbint coneixements que no tenen massa clar que els serveixin per forjar-se un futur. Però en els moments de màxim tedi, Billy Joe irromprà als seus cervells "Do you have the time...", i somriuran, esperant que torni a ser dissabte a la nit.

 

P.S.: La foto l'he tret d'aquí