Dans le noir. En la negror. Aquest és el nom del restaurant en què vaig sopar la nit de cap d'any. Vaig menjar els raïms i vaig passar d'un any a l'altre completament a les fosques.
Això és el que ofereix Dans le noir. Un àpat en la més absoluta foscor. I és que anul·lar la vista és una excel·lent manera d'estimular tots els altres sentits. I quan mengem, aguditzar el gust, l'olfacte i el tacte és una cosa que hauríem de fer més sovint.
En arribar ens van indicar unes guixetes on vam deixar abrics, bosses... i també rellotges i mòbils. Tot seguit ens van asseure en una mena de bar on ens van explicar com aniria el sopar i ens van servir uns cóctels que vam haver d'endevinar què portaven. Gairebé no vam endevinar res. Ens van parlar del sopar com una experiència gastronòmica, humana i social.
Al cap d'una estona, ens van cridar a la porta de la sala fosca. Ens van presentar el nostre cambrer, tot i que ells li diuen guia. Es diu Héctor i és invident, com tots els cambrers-guia del restaurant. Ens van col·locar en filera índia, agafant-nos de l'espatlla del de davant. Per tal de poder seure davant per davant amb la teva parella o en grup amb les persones amb què has anat, a la fila índia, davant i darrera, tenia persones que no coneixia. I aquí va començar l'experiència social, perquè us asseguro que quan no hi veus, necessites relacionar-te com sigui amb la gent que tens molt a prop. I és que la taula que servia l'Héctor era una taula allargada, amb les parelles de front, però sense gaire separació amb les parelles a banda i banda. Amb la Susanna i l'Omar i la Carolina i en Luis, vam compartir les sensacions d'aquell sopar tan excepcional.
El sopar consistia d'un aperitiu, un primer, un segon i un postre. Cadascún d'aquests plats acompanyats amb un vi diferent. M'agrada el vi i he fet alguns cursos de tast. Només en vaig encertar un... de color! L'Héctor anava portant i retirant plats i copes amb una habilitat sorprenent, i al portar cada plat ens explicava la forma del plat, però només ens deia del que hi havia dins si hi havia escuradents, ossos, i coses per l'estil amb què haguéssim d'anar amb compte. A la taula hi havia coberts, però ningú els va tocar. A les fosques serveixen de poc. Les mans fan molt més servei, i comptes amb l'avantatge que ningú et veu, i pots merdejar el menjar sense vergonya.
Un sopar a les fosques requereix temps, i aquest se'ns va tirar a sobre, així que juntament amb el segon plat ens van servir un bol amb raïms. Ens els vam menjar, òbviament a les fosques, seguint les dotze campanades que va cridar la propietària francesa del local. Acabat el sopar, ens van tornar a treure de la sala en fila. No vam veure la sala on havíem sopat, però abans de sortir, l'Héctor ens en va fer una descripció molt detallada. Semblava que ell l'hagués vist!! I ja fora, al bar on havíem pres els cóctels ens van explicar per fi què contenien els plats i les copes que havíem ingerit, ens van ensenyar fotos dels plats i van fer córrer copes dels vins que havíem pres. Tant de menjar com de beure, nosaltres i els nostres companys d'aventura vam encertar ben poques coses.
Una experiència d'allò més recomanable, si us considereu capaços d'aguantar gairebé tres hores en la més absoluta foscor i si teniu la ment oberta per tastar, tocar, parlar, escoltar i olorar... sense veure-hi.
Això és el que ofereix Dans le noir. Un àpat en la més absoluta foscor. I és que anul·lar la vista és una excel·lent manera d'estimular tots els altres sentits. I quan mengem, aguditzar el gust, l'olfacte i el tacte és una cosa que hauríem de fer més sovint.
En arribar ens van indicar unes guixetes on vam deixar abrics, bosses... i també rellotges i mòbils. Tot seguit ens van asseure en una mena de bar on ens van explicar com aniria el sopar i ens van servir uns cóctels que vam haver d'endevinar què portaven. Gairebé no vam endevinar res. Ens van parlar del sopar com una experiència gastronòmica, humana i social.
Al cap d'una estona, ens van cridar a la porta de la sala fosca. Ens van presentar el nostre cambrer, tot i que ells li diuen guia. Es diu Héctor i és invident, com tots els cambrers-guia del restaurant. Ens van col·locar en filera índia, agafant-nos de l'espatlla del de davant. Per tal de poder seure davant per davant amb la teva parella o en grup amb les persones amb què has anat, a la fila índia, davant i darrera, tenia persones que no coneixia. I aquí va començar l'experiència social, perquè us asseguro que quan no hi veus, necessites relacionar-te com sigui amb la gent que tens molt a prop. I és que la taula que servia l'Héctor era una taula allargada, amb les parelles de front, però sense gaire separació amb les parelles a banda i banda. Amb la Susanna i l'Omar i la Carolina i en Luis, vam compartir les sensacions d'aquell sopar tan excepcional.
El sopar consistia d'un aperitiu, un primer, un segon i un postre. Cadascún d'aquests plats acompanyats amb un vi diferent. M'agrada el vi i he fet alguns cursos de tast. Només en vaig encertar un... de color! L'Héctor anava portant i retirant plats i copes amb una habilitat sorprenent, i al portar cada plat ens explicava la forma del plat, però només ens deia del que hi havia dins si hi havia escuradents, ossos, i coses per l'estil amb què haguéssim d'anar amb compte. A la taula hi havia coberts, però ningú els va tocar. A les fosques serveixen de poc. Les mans fan molt més servei, i comptes amb l'avantatge que ningú et veu, i pots merdejar el menjar sense vergonya.
Un sopar a les fosques requereix temps, i aquest se'ns va tirar a sobre, així que juntament amb el segon plat ens van servir un bol amb raïms. Ens els vam menjar, òbviament a les fosques, seguint les dotze campanades que va cridar la propietària francesa del local. Acabat el sopar, ens van tornar a treure de la sala en fila. No vam veure la sala on havíem sopat, però abans de sortir, l'Héctor ens en va fer una descripció molt detallada. Semblava que ell l'hagués vist!! I ja fora, al bar on havíem pres els cóctels ens van explicar per fi què contenien els plats i les copes que havíem ingerit, ens van ensenyar fotos dels plats i van fer córrer copes dels vins que havíem pres. Tant de menjar com de beure, nosaltres i els nostres companys d'aventura vam encertar ben poques coses.
Una experiència d'allò més recomanable, si us considereu capaços d'aguantar gairebé tres hores en la més absoluta foscor i si teniu la ment oberta per tastar, tocar, parlar, escoltar i olorar... sense veure-hi.
8 comentaris:
M'han parlat fa poc d'aquest puesto i amb el teu post ja son dos bones recomanacions. S'haurà d'anar :-)
Molt bona forma de començar l'any!
Havia sentit parlar d'ell, i em sembla que fa uns mesos van fer un reportatge a la tele, però ets el primer que conec que hi va.
Deu ser curiós, però no sé si pels que som una mica "especials" per mejar és una bona idea :-)
uala! què interessant! m'ho apunto, gràcies!
Molt bona recomanació; aviam si aconsegueixo convèncer la parella per poder anar-hi.
Crec que ters hores a les fosques podrien amb mi, als 15 minuts ja tindria ganes de sortir-ne de pura claustrofòbia
mm doncs jo hi passo sovint pel costat i no em crida gens l'atenció.
Original és clar.
paraula de comprovació: peres
En tenim la publicitat a casa i es un lloc que tenim pendent... després de llegir-te, encara em venen més ganes de fer l'experiència aquesta!
Ja t'explicaré!
El dubte que em queda, i que em tira d'enrere d'anar-hi, és que no t'estiguin donant gat per llebre... literalment!
Publica un comentari a l'entrada