La història ens demostra que la millor manera de solucionar les crisis econòmiques és provocar una guerra. Mentre hi ha una guerra, sigui a prop o sigui a l'altra punta del món, es distreu el personal dels problemes macroeconòmics, i al mateix temps es genera riquesa, primer proveïnt el material per a l'enfrontament i després reconstruïnt el desastre.
I com que ara tenim a sobre una crisi financera sense precedents i la guerra de l'Iraq va acabar d'una manera bastant galdosa, els grans titellaires del món busquen l'escenari per a la seva propera partida de Risk. Ho han estat provant amb l'Iran, però els arguments que havien de servir d'excusa no han estat prou sòlids, i després del fracàs de les armes de destrucció massiva d'Iraq s'havia de buscar una coartada millor. I l'han trobada.
Corea és el tauler de joc perfecte. Hi ha un conflicte latent que prové de la vella guerra de Corea, que no ha quedat mai definitivament solucionat, i que, de tant en tant ressucita amb escaramusses a la frontera. Aprofitant que el dirigent de Corea del Nord és un sonat amb deliris de grandesa, que a més, posseeïx armes nuclears, és facilíssim provocar un conflicte obert.
El que fa por és l'extensió que pot tenir aquesta guerra. Corea del Sud és un país capitalista, occidentalitzat i en plena expansió industrial, alineat amb els Estats Units i l'OTAN. Corea del Nord és un règim comunista totalitari, i la Xina, la nova potència mundial, si bé està convençuda que Kin Jong Il és un sonat (Wikileaks ho confirma), es veu obligada a donar suport a un dels poquíssims països que com ells, conserven el sistema comunista.
I ja tenim el conflicte mundial organitzat. La pregunta ara és si aquesta vegada ens ho empassarem o serem capaços d'alçarnos i dir que a la guerra hi vagi sa puta mare?
I com que ara tenim a sobre una crisi financera sense precedents i la guerra de l'Iraq va acabar d'una manera bastant galdosa, els grans titellaires del món busquen l'escenari per a la seva propera partida de Risk. Ho han estat provant amb l'Iran, però els arguments que havien de servir d'excusa no han estat prou sòlids, i després del fracàs de les armes de destrucció massiva d'Iraq s'havia de buscar una coartada millor. I l'han trobada.
Corea és el tauler de joc perfecte. Hi ha un conflicte latent que prové de la vella guerra de Corea, que no ha quedat mai definitivament solucionat, i que, de tant en tant ressucita amb escaramusses a la frontera. Aprofitant que el dirigent de Corea del Nord és un sonat amb deliris de grandesa, que a més, posseeïx armes nuclears, és facilíssim provocar un conflicte obert.
El que fa por és l'extensió que pot tenir aquesta guerra. Corea del Sud és un país capitalista, occidentalitzat i en plena expansió industrial, alineat amb els Estats Units i l'OTAN. Corea del Nord és un règim comunista totalitari, i la Xina, la nova potència mundial, si bé està convençuda que Kin Jong Il és un sonat (Wikileaks ho confirma), es veu obligada a donar suport a un dels poquíssims països que com ells, conserven el sistema comunista.
I ja tenim el conflicte mundial organitzat. La pregunta ara és si aquesta vegada ens ho empassarem o serem capaços d'alçarnos i dir que a la guerra hi vagi sa puta mare?
9 comentaris:
Ohhh! El Risk! Quins records! Quanta nostàlgia!
Home, millor les patacades a les perifèries dels imperis.
Llàstima que aquesta partida no es juga amb peces de plàstic. Un ring i guants de boxa i que s'esbatussin ells, home!
Molts podem dir això, que a la guerra hi vagin ells, però molts altres hi aniran. La veritat és que tal i com ho pintes, no té bona cara. Xina és una súper-potència, i Corea del Nord té armes. Se'n pot muntar una de bona, perquè a més crec que no tenen massa estima al món occidental, jo dels americans no em dedicaria a provocar-los...
No crec que hi hagi guerra oberta. El motiu és molt clar: La Xina. Si Corea del Nord no tingués el recolzament de la Xina, ja fa temps que hauria caigut i les dues corees s'haurien reunificat. És així de senzill.
Tret que els USA, la Xina, i fins i tot Russia es posin d'acord en repartir-se els bocins, que ho dubto, el conflicte no crec que derivi en res més que en demostracions de testiculina i marcialitat com fins ara.
No crec que la guerra sigui allí, la Xina i els EUA fan la política d'agafar-se pels baixos i dir allò de "oi que no ens farem mal?". A més, per als ultraconservadors i els especuladors, per solventar una crisi com aquesta convé una guerra més bèstia, amb més "neteja" de població. I és que tens raó, som una mica imbècils tots plegats. I capaços de passar per alt moltes burrades a canvi de tenir benzina per un segon cotxe.
Valga'm Déu senyor!
Apaaaaa! avui ja tinc una altra cosa més per la que preocuparme perquè, no ho veig tant impossible, no...
Però voleu dir que és culpa "nostra"? Vull dir que alçar-nos estaria molt bé, i estic convençut -segurament vosaltres també- que una enorme majoria de la població mundial s'alçaria contra la "política internacional" que causa estralls. El problema és que... per on es comença?
Bon post Puji, m'has recordat el mestre Arcadi Oliveres (que no té el ressò que hauria de tenir).
Malauradament jo crec que ja estan remenant els daus per a veure quants exèrcits endossen cap allà.
Publica un comentari a l'entrada