Visitar museus i ruïnes no és una cosa que em cridi massa l'atenció, però quan ho faig, sempre m'envaeix una estranya sensació. Aquells objectes que hi ha dins les vitrines, un dia, fa molt temps, van pertànyer a algú. Aquelles parets derruïdes, i aquells terres irregulars, un dia, fa molt temps, van ser escenari d'històries quotidianes d'unes persones que han quedat en l'oblit. Què pensarien aquesta gent si ens poguessin veure admirant les seves possessions, o passejant com si res per dins de ca seva? Què pensaríem nosaltres si, un dia, d'aquí molt temps, gent en calça curta i càmera de fotos anés amunt i avall pel menjador de casa nostra?
Aquesta estranya sensació l'expliquen molt bé els Manel en aquesta peça que us deixo avui. Cada cop que l'escolto, no sé ben bé per què, una llagrima intenta treure el nas als meus ulls. Potser perquè la meva conclusió és la mateixa que la d'ells. El que pensaria aquesta gent o el que pensaríem nosaltres és que són les coses bones de passar a l'eternitat.
Aquesta estranya sensació l'expliquen molt bé els Manel en aquesta peça que us deixo avui. Cada cop que l'escolto, no sé ben bé per què, una llagrima intenta treure el nas als meus ulls. Potser perquè la meva conclusió és la mateixa que la d'ells. El que pensaria aquesta gent o el que pensaríem nosaltres és que són les coses bones de passar a l'eternitat.
2 comentaris:
Roma? Roma? Passada de King Henrik.... i gol de Belleeeeeettiii!!!
Gol de Belleti a Roma???
to-to-to to-to-to ambulàncies Eto'o al rescat i ha marcat Messi ha marcat Messi ha marcat Messi ha marcat Messi.
Publica un comentari a l'entrada