Ahir vaig fer una mica de ruta a la feina, i vaig esmorzar en un bar que no és el meu habitual. Vaig entrar i em vaig asseure a una taula. El cambrer es va acostar prest i li vaig demanar un entrepà i un refresc. Com que estava sol vaig buscar un diari d'aquests de bar, que espolsen engrunes de pa i supuren oli amb olor de tonyina. Els vaig localitzar sobre la màquina de tabac. Em vaig aixecar i em vaig dirigir a triar la premsa que acompanyaria el meu entrepà. Només hi havia disponible un tebeo, però el vaig agafar. Va ser llavors quan el vaig veure. Sota el diari hi havia un bitllet de cinc eurus, d'aquells nous, encara llustrós i ben llis.
El vaig agafar entre els dits, estranyat, i vaig mirar a banda i banda per si algú el reclamava, però ningú semblava buscar res perdut. Tot i això, la meva ditxosa moral, infringida a cops de xasca pels maristes, em va fer dir-me a mi mateix que aquell bitllet no era meu, que segur que algú l'havia arrossegat amb el diari i que, en breu, el seu legítim propietari l'aniria a buscar. Així que el vaig deixar on l'havia trobat i vaig tornar a la taula.
Mentre llegia el diari, anava mirant de reüll la màquina de tabac. Ningú s'hi acostava ni hi prestava cap atenció especial. Finalment, vaig reaccionar, i vaig dir-me a mi mateix: "s'ha de ser gilipolles". Però clar, ara no tenia cap pretext per acostar-me a la màquina, i vaig arribar a una conclusió molt lògica. Si aquest bitllet ha de ser per a mi encara hi serà quan marxi.
Em vaig menjar el meu entrepà, em vaig beure el refresc i vaig prendre un tallat amb llet natural i dos de sucre acompanyat d'un lucky. De tant en tant llançava alguna llambregada a la màquina, però sense massa preocupació. En acabat, em vaig aixecar, vaig recollir les meves coses i vaig plegar el diari. El vaig tornar damunt la màquina, on, sí senyors, efectivament, encara hi havia el bitllet. El vaig agafar, ara amb la consciència tranquil·la, perquè ara sí que em pertanyia, i ni curt ni mandrós, el vaig utilitzar per pagar les meves consumicions.
Vinga, va, tots a l'hora: "Gilipolles!"
El vaig agafar entre els dits, estranyat, i vaig mirar a banda i banda per si algú el reclamava, però ningú semblava buscar res perdut. Tot i això, la meva ditxosa moral, infringida a cops de xasca pels maristes, em va fer dir-me a mi mateix que aquell bitllet no era meu, que segur que algú l'havia arrossegat amb el diari i que, en breu, el seu legítim propietari l'aniria a buscar. Així que el vaig deixar on l'havia trobat i vaig tornar a la taula.
Mentre llegia el diari, anava mirant de reüll la màquina de tabac. Ningú s'hi acostava ni hi prestava cap atenció especial. Finalment, vaig reaccionar, i vaig dir-me a mi mateix: "s'ha de ser gilipolles". Però clar, ara no tenia cap pretext per acostar-me a la màquina, i vaig arribar a una conclusió molt lògica. Si aquest bitllet ha de ser per a mi encara hi serà quan marxi.
Em vaig menjar el meu entrepà, em vaig beure el refresc i vaig prendre un tallat amb llet natural i dos de sucre acompanyat d'un lucky. De tant en tant llançava alguna llambregada a la màquina, però sense massa preocupació. En acabat, em vaig aixecar, vaig recollir les meves coses i vaig plegar el diari. El vaig tornar damunt la màquina, on, sí senyors, efectivament, encara hi havia el bitllet. El vaig agafar, ara amb la consciència tranquil·la, perquè ara sí que em pertanyia, i ni curt ni mandrós, el vaig utilitzar per pagar les meves consumicions.
Vinga, va, tots a l'hora: "Gilipolles!"
18 comentaris:
Haha! No sé si és de gilipolles, però perque no et sentis sol et diré que, probablement, jo hauria fet exactament el mateix. O pitjor, que igual m'hauria tallat, al final.
Jo hagues estat bona minyona i l'haguès donat als amos del bar...amb això no vull dir que hagis actuat malament eh, nomes es que jo (per com m'han educat i això que no vaig anar a cap escola de "pagu" ni de monges) no l'haguès agafat....
Per cert, el bitllet era meu, fes el favor de tornarme'l homeeeeeeeeeeee.
:-P
Home, gilipolles poc, et va sortir l'esmorzar molt bé de preu. Si l'haguessis deixat, el següent hauria fet el que vas fer tu, així que tant per tant...
jjaja quin post més bo!!! em temo que hi ha càmera oculta per aquí, eh??? ja veuràs ja....
òndia, quins dubtes! em temo que hagués passat per un procés igual :( en el meu cas dominiques :(
Uy, aniràs a l'infern!
I, de pas, et quedaràs cec (però això serà per totes les palles que t'has fet)
Puji, Puji, Puji.....agarra la pasta y corre!
No home, no. Gilipolles el que se'l va deixar a sobre la màquina de tabac. Però la propera reencarnació seràs una granota.
Ja ja ja... ja et veig tot l'esmorçar passant del puto diari i engollint el bocata a una velocitat terrible per poder anar a agafar els 5 euros (pronunciat a l'estil Nuñez) ... ben fet home un regal s'ha d'aprofitar cony!!!
Ferran, no entenc per què em fan tanta basarda aquestes coses.
Txell, vaig estar pensant si deixar-lo de propina, però al final vaig decidir que aquell dia l'esmorzar em sortia gratis.
Xexu, això és el que em va fer acabar de decidir.
Abogada! Vaig pensar-ho també. A veure si t'estan prenent el pèl.
Clídice, con la iglesia hemos topado... i com ens han marcat els mamons.
Oscar, a l'infern de cap. Cec? Si això és veritat em cauran els ulls a terra.
Dani, córrer no, però vaig sortir més ràpid del que seria normal.
Alyebard, croac...
Gerard, cinc euuuuuruuuussss, no? Un frasfur!
Ben fet nen!!
Hahahahahaha! La pasta no té amo, Jordi!
No es tracta d'anar a robar carteres, però si te'ls trobes...pa la saca!
Gilipollas no...home, indecís!
"Allò que et sobra no et pertany" Mahoma
Wuà, això no és res... jo recordo, temps ha, gairebé record en blanc i negre, que sota un banc d'asconòmiques on casualment anava a dipositar el meu paner per la classe de costos, hi havia un bitllet de 2000 pesetes (els vermellets) i jo, tb deu ser culpa de les escolàpies, vaig i tot enlairant-lo dic : De qui éééés??
Un pijo rematat que em va mirar més per sobre l'esquena del normal i uns segons més del normal va dir : meu!
Quan vaig seure la meva neuroneta em deia... que n'ets de ruca! era tan seu com teu aquest bitllet!!
En fins, n'hi ha que estem condemnats a no sortir-nos de pobres.
N.B. Ara crec que no ho faria. Amb l'edat anem aprenent...
De ben segur que el següent a trobar-se'l se l'hagués quedat. És més: no hagués dubtat ni un moment i se l'hagués endut a la primera. No et sentis malament!
Això és com quan, de petit, agafes diners del moneder de la mare: la primera vegada fa cosa, la segona no tanta, la tercera no tanta...
No te'n penedeixis ni un moment. Seia molt diferent si haguessis vist que a algú li cau un bitllet de la butxaca i tu l'agafes sense dir-li. Però allà abandonat? Cap a casa, tu!
Només puc dir una cosa....QUAN DE MAL ENS HAN FET ELS MARISTES!!! Oh Maria Mare de la llum, protegiu Valldemia i porteu-nos a Jesus....lalala
Pq et dic una cosa, no és cosa dels gens, jo...l'hagués agafat! ;)
Si estaven a sota el TBO voldrà dir que vas deixar sense setmanada un vailet despistat. Millor, així no podrà gastar-se'ls en drogues.
Publica un comentari a l'entrada