El món és gris. Barcelona és una ciutat bruta, reprimida i encara repressora, deprimida i depriment. Necessito fugir d'aquesta foscor. M'han parlat de Londres. Sembla qua allà bufen altres aires, que la llibertat és tal que els punks caminen pel centre de la ciutat amb el cap rapat excepte per una cresta de colors, van vestits amb cuir, porten collars de gos i les ungles pintades de negre, tot plegat sense que ningú els miri de manera estranya. No em vull ni imaginar com seria fer això aquí. Vull anar-hi, però també hi ha coses que em lliguen aquí i que em costa de deixar anar.
És diumenge a la tarda i tota la família està reunida a casa els tiets, veient la tele en blanc i negre. Fa temps que n'hi ha de colors, però són massa cares. A la pantalla, un presentador que engriseix encara més la imatge presenta el nou grup de música que ha causat sensació a Londres, i els ulls se m'obren. Escolto i observo atentament. Són una colla de nois que deuen tenir la meva edat, vestits de forma estrafalaria. Un rasca una guitarra distorsionada. El segueix un altre amb un baix estripat, i tot seguit una bateria contundent. Després entra el cantant. En anglès. No entenc res. Aquest és un altre dels motius que em frena, però els nois són molt gentils i quan fan la tornada tenen l'amabilitat de traduir-me la lletra. Si la gent de Londres és tan servicial, segur que no hi tinc problemes, però... no sé pas què fer. Si me'n vaig segur que em fotré en merders, però no més que els que tindré si em quedo aquí aixafat pel pes de les meves circumstàncies. Si us plau, que algú em digui què he de fer! M'he de quedar o he de marxar?
És diumenge a la tarda i tota la família està reunida a casa els tiets, veient la tele en blanc i negre. Fa temps que n'hi ha de colors, però són massa cares. A la pantalla, un presentador que engriseix encara més la imatge presenta el nou grup de música que ha causat sensació a Londres, i els ulls se m'obren. Escolto i observo atentament. Són una colla de nois que deuen tenir la meva edat, vestits de forma estrafalaria. Un rasca una guitarra distorsionada. El segueix un altre amb un baix estripat, i tot seguit una bateria contundent. Després entra el cantant. En anglès. No entenc res. Aquest és un altre dels motius que em frena, però els nois són molt gentils i quan fan la tornada tenen l'amabilitat de traduir-me la lletra. Si la gent de Londres és tan servicial, segur que no hi tinc problemes, però... no sé pas què fer. Si me'n vaig segur que em fotré en merders, però no més que els que tindré si em quedo aquí aixafat pel pes de les meves circumstàncies. Si us plau, que algú em digui què he de fer! M'he de quedar o he de marxar?
7 comentaris:
You should go!
Crec en una societat de gent autònoma i independent. Aparentment, aquí l'és possible, i allà ja la hi ha.
El que decideixis que sigui amb convenciment i segur que et va bé!
...però no facis una vida de familia rancia londinense, eh? hahahhaha
P.D: osti mira..els de la cabra sota de casa!
Al 81 encara tenien la tele en blanc i negre els teus oncles...fuig home fuig!
Però torna abans per fer les maletes per anar a l'altre banda del món!
si som a l'any 81 i tens la possibilitat de fotre el camp MARXA diuen que l'any 2010 es un conyàs de crisis...
;-) marxa, que m'has fet saltar en el temps, marxa no : Fuig!
Apreta a córrer, marxa o encara t'hauras de penedir.. si jo ho hagués fet....
No marxis, que arriba el mundial de Naranjito que es molt xuli. Després ja pots pirar...
Publica un comentari a l'entrada