El jardí

Té una caseta de dos pisos al bell mig de Barcelona que va construir amb les seves pròpies mans fa qui-sap-lo. Amb les mans arrugades i tremoloses, rega les plantes del seu terrat exuberant. N'està orgullós. Els veïns anònims dels blocs de pisos que s'alcen com ruscos gegants al seu voltant tenen en el seu jardinet l'unica taca verda que acoloreix un mar monòton de teulades atrotinades. Mentre atansa la manguera a totes i cada una de les jardineres, tot comprovant que a les ponzelles no se'ls hagi posat pugó, repassa la seva llarga vida. Està plàcid, satisfet, content, còmode amb la seva caseta de dos pisos, amb la seva terrassa frondosa i amb les decisions que ha pres. Però a la seva mirada s'entrelluca un bri de recança. I si hagués viscut més intensament? I si hagués estat prou valent per llençar-se? I si hagués fet el que volia enlloc del que calia? Potser ara no tindria la caseta de dos pisos, ni el jardí. Potser fins i tot ja seria mort. Però tampoc tindria al fons del pit la sensació d'haver perdut pel camí vivències ara ja irrecuperables.