Quan vivia a casa els pares, la meva habitació donava a un celobert. Corria el 1992, tenia quinze anys i feia poc que havia sortit el mític doble doble dels GN'R. Començava a fer les primeres sortides nocturnes els dissabtes a la nit, i els diumenges al matí, en plena ressaca, la bruixa del quart atronava el celobert i les meves neurones castigades amb òpera a tot drap.
Un dia vaig agafar la meva mini-cadena (papa... què és una mini-cadena?), vaig col·locar els altaveus mirant cap a la finestra oberta, vaig girar la rodeta del volum fins el 10, i vaig pitjar el play del radiocassette (papa... què és un radiocassette?) per reproduir Right Next Door to Hell. Segur que no és la més coneguda d'aquells discos, però sens dubte és la més canyera i infernal. Per sort per la bruixa del quart, i per la resta de soferts veïns, es va donar per al·ludida abans del brutal solo d'Slash.
Recordo que la meva mare, enlloc de renyar-me per tan reprobable conducta, va somriure orgullosa del seu fill, i en una altra ocasió en què la veïna va gosar tornar a provar sort amb Verdi, fins i tot va ajudar-me a perpetrar l'infern momentani al celobert de casa, perquè sabia tan bé com jo que la veïna del quart era (i segueix sent) una mala bruixa.
Un dia vaig agafar la meva mini-cadena (papa... què és una mini-cadena?), vaig col·locar els altaveus mirant cap a la finestra oberta, vaig girar la rodeta del volum fins el 10, i vaig pitjar el play del radiocassette (papa... què és un radiocassette?) per reproduir Right Next Door to Hell. Segur que no és la més coneguda d'aquells discos, però sens dubte és la més canyera i infernal. Per sort per la bruixa del quart, i per la resta de soferts veïns, es va donar per al·ludida abans del brutal solo d'Slash.
Recordo que la meva mare, enlloc de renyar-me per tan reprobable conducta, va somriure orgullosa del seu fill, i en una altra ocasió en què la veïna va gosar tornar a provar sort amb Verdi, fins i tot va ajudar-me a perpetrar l'infern momentani al celobert de casa, perquè sabia tan bé com jo que la veïna del quart era (i segueix sent) una mala bruixa.
8 comentaris:
Fer com fan no és pecat.
Salut i Terra
Gran cançó! Curta però intensa.
Sembla ser que tots teniem aquesta edat, escoltàvem aquest gran àlbum i teníem una habitació que donava a un celobert on s'hi sentia de tot...
jo tenia l'enemic a casa!
Si canvieu òpera per reggeton-disco-flush, la vostra situació és igual que la meva. Fins i tot el pis! Ja provaré amb aquesta cançó, gràcies pel consell.
Yeah, és la justícia del metall...
Ai, els celoberts; haurien d'estar prohibits per llei! Ara que, posats a patir, fer-ho amb l'òpera de la bruixa segur que és menys horrorós que amb el reggeton dels veïns del Dani d'aqui dalt; quin horror!
Jo en tinc un que toca la flauta! Li fotria la flauta... ben lluny del seu abast.
L'he vist tard, pero corroboro...SEGUEIX SENT UNA BRUIXA!! com oblidar la imatge de la meva mare apuntant la mini-cadena a la finestra....
Publica un comentari a l'entrada