Després de molt barallar-se i donar-hi voltes, el Parlament de Catalunya, el Parlament que representa les nostres voluntats, va aprovar un text d'Estatut. Un text fet amb por, redactat de la manera més rocambolesca per no molestar Espanya i seguir-hi encaixant. El text, repeteixo, aprovat pel nostre Parlament, i per tant per tots nosaltres, es va enviar a les Corts espanyoles, acompanyat d'emissaris de bona voluntat de diferents partits polítics. Però tot i això, va ser retallat de forma insultant (amb l'ajut inestimable d'Artur Mas, però això ja són figues d'un altre paner).
Aquest Estatut retallat, vilipendiat i insultant va ser ofert als catalans per refrendar-lo. En aquell referèndum jo vaig votar que no, perquè el considerava una ofensa a la dignitat del nostre Parlament, les nostres institucions i el nostre Poble. Però els quatre arreplegats que vam anar a votar aquell dia vam decidir per àmplia majoria que volíem aquell Estatut, i per tant, com a demòcrata que sóc, el vaig acceptar i el vaig fer meu.
Gràcies als recursos del Partit Popular i del "defensor" del poble (del PSOE), entre d'altres, i després de quatre anys de marejar la perdiu, un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, tronat i polititzat retalla encara més la voluntat dels catalans. Mentrestant, un cop més, els partits espanyols utilitzen Catalunya i l'Estatut com a moneda de canvi electoral.
El gran problema és que el que nosaltres enteníem com una Llei Fonamental, com un text legislatiu marc, per a Espanya, els seus partits i les seves institucions era una Llei Orgànica més. Una Llei gens diferent a la resta del Lleis Orgàniques, si no fos perquè aquesta va ser oferida al poble de Catalunya en referèndum. I si el que ha volgut el Poble de Catalunya (tot i ser molt descafeïnat) és inconstitucional, el poble de Catalunya no vol estar sota aquesta Constitució, no vol estar sota el peu opressor d'aquest Estat que només vol Catalunya per exprémer-la.
Després de segles de subjugació, maltracte i humiliació, després d'una transició ridícula cap a una democràcia feta només a la mida d'alguns, aquesta darrera bufetada a la cara constitueix el moment definitiu de dir: adéu, Espanya.
Aquest Estatut retallat, vilipendiat i insultant va ser ofert als catalans per refrendar-lo. En aquell referèndum jo vaig votar que no, perquè el considerava una ofensa a la dignitat del nostre Parlament, les nostres institucions i el nostre Poble. Però els quatre arreplegats que vam anar a votar aquell dia vam decidir per àmplia majoria que volíem aquell Estatut, i per tant, com a demòcrata que sóc, el vaig acceptar i el vaig fer meu.
Gràcies als recursos del Partit Popular i del "defensor" del poble (del PSOE), entre d'altres, i després de quatre anys de marejar la perdiu, un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, tronat i polititzat retalla encara més la voluntat dels catalans. Mentrestant, un cop més, els partits espanyols utilitzen Catalunya i l'Estatut com a moneda de canvi electoral.
El gran problema és que el que nosaltres enteníem com una Llei Fonamental, com un text legislatiu marc, per a Espanya, els seus partits i les seves institucions era una Llei Orgànica més. Una Llei gens diferent a la resta del Lleis Orgàniques, si no fos perquè aquesta va ser oferida al poble de Catalunya en referèndum. I si el que ha volgut el Poble de Catalunya (tot i ser molt descafeïnat) és inconstitucional, el poble de Catalunya no vol estar sota aquesta Constitució, no vol estar sota el peu opressor d'aquest Estat que només vol Catalunya per exprémer-la.
Després de segles de subjugació, maltracte i humiliació, després d'una transició ridícula cap a una democràcia feta només a la mida d'alguns, aquesta darrera bufetada a la cara constitueix el moment definitiu de dir: adéu, Espanya.
15 comentaris:
INDEPENDÈNCIA JA Jordi, es l'únic camí que ens queda.
Adéu Espanya, adéu per sempre!!!!!!
I representa que encara hem d'estar contents per què ens han acabat donant això?
'No hase falta desir nada más'
probablement és un dels favors més grans que ens han fet els espanyols en segles. a veure si així veiem finalment el camí bo: apa siau Spain!
Ens han fet un gran favor, sí. Ens han marcat, insultat i estigmatitzat. Només ens queda rendir-nos al seus peus ... o proclamar la independència.
Punt d'inflexió. Ja no hi ha marxa enrera.
L'Estatut que va sortir d'aquí ja era un enganyabobos.
IN
IN-DE
IN-DE-PEN-DÈN-CIA!
L'estatut que ens cal és el de Portugal!, INDEPENDÈNCIA!!*!!
Nomes un apunt puji! els quatre arreplegats que vam anar a votar vam ser 2500000 i mig que deu ni do!
Doncs sí. Bon vent i barca nova!
La única cosa que fan és fer efectiu el seu "dercho de conquista". Hem de predre aquest estrany seny que tenim i engegar-los a prendre pel cul d'una vegada!
*Sànset*
Quan algú vol independitzar-se oi que no li demana permís als pares? Doncs això! Ep España, que marxem. Ja passarem comptes!
Bye bye! No ens volen i no els volem.
Només cal que els nostres polítics tinguin els pebrots de fer el que han de fer, per una punyetera vegada a la vida: dir que ja n'hi ha prou. Seran capaços? Aquest cop, sí? Tants ho desitgem tant... que potser sí, per fi.
És que la sntència és il·legal fins i tot dins de la "legalitat" espanyola. No hi ha cap altre solució: independència!
Es pot dir més alt, però més clar i de manera més gràfica, em sembla que no. Ja fa temps que aquest estatut ja no té sentit. Ara volem una constitució pròpia, i ja decidirem nosaltres el que és anticonstitucional. M'afegeixo a la fotografia que has posat, tot i que hi he trobat a faltar un mall per aquí...
Independència sí, evidentment; però sobretot, amb uns altres polítics que ens manin, que amb els actuals no anem enlloc!
Pel que fa a la resta de l'article, penso bàsicament el mateix. Aquí us deixo un petit article que vaig escriure sobre el tema.
Publica un comentari a l'entrada