9 d’abril de 2010

Dones de moral distreta


Sona un esquellot, què és això? Un ramat de cabres? S'hi afegeix la resta de la bateria, compte que això va de veres. Apareix la guitarra estripada, inconfusible i inigualable de Keith Richards i a mi ja m'entra aquella sensació estranya com si el Maligne m'estigués posseïnt i se'm posa la cara de fer animalades. Entra el Jagger, em pentino i em perfilo les patilles per sortir a fer mal, i llavors entra tota la banda en tromba, vents inclosos, i ara sí, ara ja podem sortir de festa, que és divendressssssss!




2 comentaris:

Clint ha dit...

Impressionant sens dubte!

Stones for ever!

Srta. Tiquismiquis ha dit...

ains...cuidadin!