Com que vivim en un país de merda, subjugat a un altre país encara més merdós, no podem solucionar les necessitats simplement plantejant-les, planificant-les i executant-les, com qualsevol país normal. Ens tenen en un racó i ens van donant peixet de tant en tant per a que no ens revoltem.
Però el 1992 vam organitzar uns jocs olímpics, i va resultar que llavors, l'Estat va fer un gest paternalista i va abocar la saca. Això sumat al boom constructiu, associat a diversos xanxullos urbanístics, va fer que el nostre país fes un canvi espectacular, i progressés, en deu anys, el que no havia progressat en seixanta.
El 2004, la inèrcia de l'empenta dels jocs ja s'havia acabat. Calia buscar una nova estratègia i l'amic Clos es va treure de la màniga el fòrum de les tortures. Es van fer algunes coses, però va ser un fisaco. No va tenir cap èxit, no es van assolir les fites previstes d'avenç infrastructural, només es van poder forrar quatre afortunats, i va ser massa evident que tot era una pantomima per repetir el cop d'efecte dels Jocs Olímpics.
I l'alcalde Hereu va pensar: - per què cony ens hem d'inventar històries rares si la fórmula dels Jocs Olímpics ens va funcionar? - i algú li va dir: - Home, alcalde, que fa massa poc que en vam muntar uns i no ens els tornaràn a donar -. I com que de neu, a Barcelona i al seu Ajuntament, n'hi ha, i força, després d'una profunda inspiració, l'alcalde es va il·luminar: - Cap problema! Ens queden els d'hivern! -. I l'assessor de torn li va replicar: - I el fred? I les muntanyes? -. I l'alcalde, joiós, es va adonar de la genialitat de la seva idea: - Muntanyes? Fred? Doncs fem subseus les pistes dels Pirineus i la nostra expansió s'encomanarà a tot el país, i Barsalooooooooonaaaa recuperarà el seu paper de cap i casal de Catalunya -. I l'assessor, també va inspirar profundament i va respondre: - Alcalde, és vostè brillant. Vaig a organitzar una roda de premsa! -.
Però el 1992 vam organitzar uns jocs olímpics, i va resultar que llavors, l'Estat va fer un gest paternalista i va abocar la saca. Això sumat al boom constructiu, associat a diversos xanxullos urbanístics, va fer que el nostre país fes un canvi espectacular, i progressés, en deu anys, el que no havia progressat en seixanta.
El 2004, la inèrcia de l'empenta dels jocs ja s'havia acabat. Calia buscar una nova estratègia i l'amic Clos es va treure de la màniga el fòrum de les tortures. Es van fer algunes coses, però va ser un fisaco. No va tenir cap èxit, no es van assolir les fites previstes d'avenç infrastructural, només es van poder forrar quatre afortunats, i va ser massa evident que tot era una pantomima per repetir el cop d'efecte dels Jocs Olímpics.
I l'alcalde Hereu va pensar: - per què cony ens hem d'inventar històries rares si la fórmula dels Jocs Olímpics ens va funcionar? - i algú li va dir: - Home, alcalde, que fa massa poc que en vam muntar uns i no ens els tornaràn a donar -. I com que de neu, a Barcelona i al seu Ajuntament, n'hi ha, i força, després d'una profunda inspiració, l'alcalde es va il·luminar: - Cap problema! Ens queden els d'hivern! -. I l'assessor de torn li va replicar: - I el fred? I les muntanyes? -. I l'alcalde, joiós, es va adonar de la genialitat de la seva idea: - Muntanyes? Fred? Doncs fem subseus les pistes dels Pirineus i la nostra expansió s'encomanarà a tot el país, i Barsalooooooooonaaaa recuperarà el seu paper de cap i casal de Catalunya -. I l'assessor, també va inspirar profundament i va respondre: - Alcalde, és vostè brillant. Vaig a organitzar una roda de premsa! -.
3 comentaris:
Efectivament, sembla que va anar així. Al principi semblava una broma. Ara és una veritat.
Tot plegat sembla que no pugui ser, com pot ser que ningú li hagi parat als peus... és una bestiesa.
Totalment d'acord.
Publica un comentari a l'entrada