Safari al Massís dels Ports

Han passat ja uns dies des de que va arribar a les muntanyes, i poc a poc es va familiaritzant amb el seu nou entorn. Ha localitzat els punts d'aigua fresca on abeurar-se a la posta de sol i en l'aire fresc inundat de les olors balsàmiques de farigola i romaní ha flairat senglars, ginetes i gats mesquers, que, de ben segur, seran un àpat consistent i fàcil d'atrapar quan torni a apretar la gana i la set de sang fresca. També s'ha creuat, diverses vegades, amb uns animals d'allò més estranys. Són molt més grans que ella, caminen drets, i emeten uns sons que mai havia sentit. La seva carn sembla apetible, però alguna cosa li diu que aquella bèstia no li durà res de bo, i ja ha decidit deixar-la fora de la seva dieta.

De nou arriba el vespre, i després d'un llarg dia d'exploració i d'haver-se atipat d'aigua en un rierol, la lleona es creua amb un camí de terra negra, dura i ornamentada amb unes ratlles blanques. Olora, llepa i esgarrapa aquella superfície tan desconeguda, i quan alça el cap, veu una mena d'arbust metàl·lic amb formes blanques, negres i vermelles. Tot allò li és desconegut, però li fa mala espina. Decideix que no tornarà per aquells viaranys.

Poc després que la lleona s'hagi enfilat pel marge de la muntanya per tornar al racó ombrívol que ha triat per ajassar-se, pel camí fosc hi passa un xicot en bicicleta. Ell també veu l'arbust metàl·lic, però la seva ment humana identifica de seguida aquelles formes. Llegeix per a ell mateix, però deixa anar els sons en un xiuxiueig: "La Sènia".