El concert d'AC/DC ahir a la nit a l'estadi olímpic només té una descripció: BRU-TAL!Tot el que un espera d'un concert de rock multitudinari va ser-hi present: il·luminació, escenografia, animacions a les pantalles, un tren de vapor amb banyes presidint l'escenari, que llançava fum i foc i que va ser cavalcat obscenament per la nina inflable de pits enormes "Rosie" durant un tema, i dues gorres, també amb banyes i amb l'A d'Angus al capdamunt de les bastides. Al centre de la pista un petit escenari connectat amb el principal per una passarel·la, on Angus va oferir el seu particular espectacle. Castell de focs artificial per acabar. Gent, moltíssima gent, més de 63.000, i canya, molta canya!
Els AC/DC, que volten els 60 anys estan en plena forma. El bateria, que és l'únic membre no fixe va estar molt correcte i precís, baixista i guitarra rítmic a l'alçada com sempre, Brian Johnson es va ficar el public a la butxaca, sobretot quan va apareixer als bisos amb samarreta del barça amb el seu nom a l'esquena, i Angus Young... ai! Angus Young! Ens va fer creure un cop més que era un jovenet col·legial rebel. Corredisses i salts per tot l'escenari durant tot el concert i corredisses i salts dels seus dits pel màstil, i com no, streap-tease inclòs.
Un cop més, la nota negativa va ser pels tècnics de so, que no van aconseguir que l'allau de rock'n'roll que van desplegar els australians acabés de sonar bé en cap moment de l'espectacle, i ho sento, quan 63.000 persones han pagat 70 eurus com a mínim, no em valen excuses que en un estadi obert és molt difícil i bla bla bla, ha de sonar bé i punto!
Aquest matí em fa malt tot: el coll, els peus, però sobretot sobretot les cervicals. I és que fa uns mesos que m'estic deixant els cabells llargs. Mai no ho havia fet, i no sabia ben bé per a què ho estava fent. Ara ja sé quina era la missió de les meves grenyes: volar al vent al ritme del rock dur d'AC/DC.
7 comentaris:
No sóc gaire amant de AC/DC, ni tenia present que tocaven a Barcelona, però nen, ho vaig sentir des de casa (i estic prou lluny) i després de pensar que tinc un nou veí rocker a l'illa, vaig endevinar que eren els AC/DC de veritat aquella veu cridanera que m'arribava.
Jo és que soc de Bon Scott...
carai, aquests encara estan vius??
Xexu, segurament se sentia millor fora que dins.
Cetina, doncs l'hauràs d'anar a veure quan actui amb la banda que té amb Jimmy Hendrix al cementiri.
Edu, però vius vius, eh?
Jo me'n vaig assabentar per les notícies...Per cert, com que feia dies que no podia passar (vaig de cul) he llegit la feina endarrerida, i, et faig saber, que si roden l'espot de Formentera pel mes de juliol proper, segurament hi trobaries alguna persona normal i corrent com ara jo, que hi seré de vacances amb les col.legues!!!!! jejeje, sort que no em veurà ningú amb el biquini...
Son inmortales.
Hola, jo visc al molino, i sentia perfectament les cançons!!!
Estava cantant el highway to hell al balcó, lo que no sabia si eren els de AC/DC o els de Casal Rock!
Publica un comentari a l'entrada