El meu partit

Havia quedat amb la Marta i l'Agus que aniriem a casa seva entre un i dos quarts de nou, però a dos quarts de vuit ja els vaig trucar per si hi podíem anar una mica abans, perquè ja no em quedaven ungles per mossegar-me. Samarreta del Barça, cerveseta, tele sense so i RAC1 a la ràdio, fot-li Pou.

Quin inici de partit, quin fart de patir, però a la primera jugada que el Barça va jugar com el Barça, va caure el primer xitxarro, eufòria i tranquil·litat a l'hora. Després unes quantes oportunitats fallades i uns quants sustos del Manchester. Al descans nervis. Vaig recordar que al descans de París, quan anàvem perdent, estava molt més tranquil que ahir. Tenia tota la confiança en els jugadors, igual o més que fa tres anys, però el Manchester no és l'Arsenal. A la segona part el Barça va inundar el partit de bon joc, i finalment el puça, el més petit de tots, va i fa un gol de cap, o més aviat d'orella. Després d'això, el Barça no va deixar d'atacar, però va fer un joc molt més conservador del que és habitual, i va buscar el tercer amb poca insistència, però crec que tots ens hi vam conformar. Amb un parell d'entrades fora de lloc a Puyol, Cristiano Ronaldo va demostrar que la seva actitud de xulet de barri no te res a veure amb un club senyor com el Manchester ni amb un dandy d'entrenador com Sir Alex Ferguson. De fet encaixa perfectament amb el Madrid. És l'hereu perfecte de Guti. Almenys a mi, em provoca la mateixa urticària. Final del partit i crits, tensió alliberada, els carrers retronaven de crits i petards. Semblava Sant Joan.

Cerimònia d'entrega de trofeus. La puta Antena Tres dels collons ens la va fer veure en miniatura en un raconet de pantalla mentre anaven fent anuncis. Deplorable. Quin fàstic de gent. Vam haver de veure amb lupa la cara del ninyatu de merda quan Platini li penjava la medalla de consolació. Els molt malparits van passar a pantalla completa segons abans que Puyol alcés l'orelluda. Cava, abraçades i més crits. Trucada al culpable que sigui del millor equip del món. Missatge de felicitació del meu perico de guàrdia, gràcies un cop més pel suport!

Després viatge en cotxe cap al centre. Cotxes, motos, vianants. Tots eufòrics, tots cantant, tots tocant clàxons, tots voleiant senyeres. Una gentada que anava creixent quan vam aparcar el cotxe i ens vam anar apropant a peu fins a Canaletes. Gent amb els somriures a la cara que ens miraven amb complicitat, com si ens coneguéssim de tota la vida. Al costat de la font molta gent, molt soroll, bengales i petards i molta calor, però bonic. Molt bonic. Vam intentar extendre una consigna grollera contra en Cristiano que no reproduiré aquí i que no va acabar de quallar. L'afició va recuperar un càntic de temps passat sobre un portugués de cuyo nombre no quiero acordarme, per aplicar-lo al xulito. Curiosament, un dels hits de la nit va ser un record per Guti. Deu ser una associació d'idees que ja he comentat abans: Cristiano=Guti. Vaig veure un imbècil que encenia una bengala i la llençava amunt per caure sobre la multitud. Segur que era un dels dos-cents o tres-cents energúmens que ahir, com cada cop, van embrutar la celebració de més cent mil persones humanes que es van comportar com a tal.

Tornada a casa tranquil·la, saludant els guiris que flipaven amb el que estaven veient. Em vaig ficar al llit i em va costar molt adormir-me, però encara m'ha costat més llevar-me aquest matí. Estic rebentat, em fa mal el coll de cridar i trigaré dies a recuperar-me, però estic content per poder haver cantat el que durant les darreres setmanes m'he negat a cantar, perquè sóc d'aquells del blat al sac i lligat:

COPA LLIGA I XAMPIONS!!!


Qué gran és el meu equip, hòstia!!!!