Ahir em van convidar a entrar a una aplicació del facebook que es diu "Els meus amics del bàsquet". Precisament avui, fem un sopar amb una colla que fa, ja no sé ni els anys, vam jugar junts en un equip. Aquesta coincidència m'ha fet recordar molt els temps en què el bàsquet era part inqüestionable de la nostra vida. Entrenàvem tres o quatre cops a la setmana, a hores intempestives, perdiem tots els caps de setmana jugant partits, sovint més d'un. Ens estudiàvem els sistemes de joc i miravem partits per veure què feia o com ho feia aquell o aquell altre. Teniem una camaraderia al vestidor que portava a situacions que travessaven totes les barreres del bon gust. Aquesta etapa de la meva vida va durar quinze anys. Dels 9 als 24. De tot aquest temps guardo records. Alguns bons i alguns, no tant. Però us puc assegurar que els millors moments van ser aquells en que el bàsquet era realment un joc que ens divertia, i casualment (o no) eren els moments en que millor jugàvem i guanyàvem partits, eren els moments en què no érem un equip de bàsquet sinó un grup d'amics. Uns amics que, després de més de quinze anys sense veure's tots junts, amb la trentena passada, són capaços de quedar un divendres al vespre per anar a sopar, recordar mil anècdotes i fer uns riures revivint els dies de bàsquet.7 de novembre del 2008
Dies de bàsquet
Ahir em van convidar a entrar a una aplicació del facebook que es diu "Els meus amics del bàsquet". Precisament avui, fem un sopar amb una colla que fa, ja no sé ni els anys, vam jugar junts en un equip. Aquesta coincidència m'ha fet recordar molt els temps en què el bàsquet era part inqüestionable de la nostra vida. Entrenàvem tres o quatre cops a la setmana, a hores intempestives, perdiem tots els caps de setmana jugant partits, sovint més d'un. Ens estudiàvem els sistemes de joc i miravem partits per veure què feia o com ho feia aquell o aquell altre. Teniem una camaraderia al vestidor que portava a situacions que travessaven totes les barreres del bon gust. Aquesta etapa de la meva vida va durar quinze anys. Dels 9 als 24. De tot aquest temps guardo records. Alguns bons i alguns, no tant. Però us puc assegurar que els millors moments van ser aquells en que el bàsquet era realment un joc que ens divertia, i casualment (o no) eren els moments en que millor jugàvem i guanyàvem partits, eren els moments en què no érem un equip de bàsquet sinó un grup d'amics. Uns amics que, després de més de quinze anys sense veure's tots junts, amb la trentena passada, són capaços de quedar un divendres al vespre per anar a sopar, recordar mil anècdotes i fer uns riures revivint els dies de bàsquet.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Jo de moment encara visc dies de bàsquet. El partit semanal amb la Jugoplastika del Llobregat és sagrat.
Osti tio, que em cau la llàgrima! Estic completament d'acord amb tu, potser perquè d'aquests 15 anys que et vas tirar jugant, jo diria que en 10 o 12 ho vam fer junts.
El sopar d'aquesta nit em fa moltíssima il·lusió, moltíssima, perquè, fent un càlcul ràpid, hi ha gent que fa 15 anys que no veig!
Per cert, has fet de no explicar com feiem titelles ;)
Un sopar remember! us ho passareu de conya! jajaja i sort que no expliques els temes de mal gust...el que passa dins un vestuari dins a de quedar!
Mare meva quins records... els millors anys de les nostres vides.
Crec que al món del bàsquet de l'unic que no he fet és d'arbitre, pq de lo altre... fins hi tot he tingut una breu etapa com a directiu.
vaig participar en una trobada d'aquesta mena fa poquet i ... l'hòstia!
us ho passareu igual de bé com quan us divertieu guanyant. què vagi de gust!
Umm... aquesta camaraderia té alguna cosa a veure amb que es queien pastilles de sabó a la dutxa?
jo encara jugue tots el dijous amb els xiquets amb els que treballe,així que si vols,et pots apuntar!
T'entenc perfectament! Jo no era del bàsquet però també vaig tenir el grup de gent amb el que feies una activitat i que es van convertir en els meus millors amics durant molts anys i que després vaig perdre més de vista. No sé, però em sembla que als 30 a tots ens ve certa nostàlgia!! serà l'edat?? ;)
Sempre he pensat que l'esport és un paral.lelisme amb la vida.Aprèns a conviure i a compartir. I evidenment l'amistat pot ser duradera. Només hi ha un deix negatiu: aquelles punyeteres lesions ;)
BoncapdesetmanaPUJI
Salvant molt les distàncies, tinc la mateixa "morriña".
Visca el Bàsket!!
Publica un comentari a l'entrada