Ahir al matí, tot i ser diumenge, a casa, vam fer dissabte. No va ser res planificat. Vam començar a endreçar una cosa per aquí i a llençar una altra cosa per allà, i vam acabar posant en ordre tots els racons de la casa.
Entre esternut i esternut (sóc al·lèrgic a la pols), durant l'operació em van venir al cap preguntes transcendentals. Com és possible que emmagatzemem tanta merda inútil? Com és possible que tota aquesta merda inútil càpiga en un pis de 65 m2? Com és possible que a aquesta merda inútil, tot i que sabem que és merda inútil, li seguim tenint una estima desmesurada i ens sàpiga greu desfer-nos-en?
Què en penseu? Vosaltres també sou Diògenes en potència?
Entre esternut i esternut (sóc al·lèrgic a la pols), durant l'operació em van venir al cap preguntes transcendentals. Com és possible que emmagatzemem tanta merda inútil? Com és possible que tota aquesta merda inútil càpiga en un pis de 65 m2? Com és possible que a aquesta merda inútil, tot i que sabem que és merda inútil, li seguim tenint una estima desmesurada i ens sàpiga greu desfer-nos-en?
Què en penseu? Vosaltres també sou Diògenes en potència?
10 comentaris:
Primer: confirma'ns , si us plau, que la foto del post és una dramatització i no una foto real del que va passar a casa teva.
Segon: Diogenes a tope (i orgullos)... mai saps per que pot fer servei aquell cargol aprofitat de la taula de planxar vella que la teva mare volia tirar sense més.
Aquí sempre intervé el factor: "Per si d'un cas...". És a dir, que sempre guardem les coses per si d'un cas. Els hi agafem estimació per alguna cosa (encara que sigui absurda) i sempre ho acabem guardant. El que últimament faig és preguntar-me: "Realment ho necessitaré?!" i si és que no, ja saps on ha d'anar a parar...
Jo com que em vaig criar amb una mare Diogenes per pura reacció soc dels que no te cap problema per llençar tot allò que no tingui un us clar.
El que està molt clar es que la cantitat de merda amagatzamada és proporcional al espai disponible.
Salu2
Servidor ha estat un Diògenes fins que amb el temps ha entès que cap de les andròmines que amagatzemem a casa és imrescindible. Ara tinc un pis zen i minimalista... i facilíssim de netejar!
Ooohhmmm...
Un sevidor ha estat el darrer lustre visquent en un pis-zulo de 38 metres quadrats.
Les persones som com els gasos, que tendim a expandir-nos fins a ocupar el màxim volum possible.
Jo m'estic desdiogenitzant, però no és fàcil i en qualsevol moment pots recaure si no vigiles.
El que sí he comprovat en innumerables ocasions és que l'endemà de llençar una cosa que no has utilitzar en 300 anys, et fa falta.
tranquil, això ens passa un amica a tots, i de tant en tant és molt saludable posar-se a llençar coses que, inevitablement, una setmana després necessitarem
Dani, efectivament, això no es a casa. Si posess Diògenes al google et surten aquesta i altres fotos més esgarrifoses.
Jordi, el porsiaca fa estralls.
Cetina, com molen els contrastos intergeneracionals.
Ferran, en els teus trasllats per tot el món també deu ajudar dur poc equipatge.
Josep, com més espai tenim més merda guardem.
Oscar, aquesta és l'enèssima acepció de la llei de Murphy (i com funciona, la cabrona)
Jesús, i aquella andròmina que trobes després d'anys i dius: oh! Qué bonic! Oh! Què inútil! Oh! Tornem-ho a guardar!
Nosaltres aquest estiu férem el mateix i el que em va fer més pena va ser tirar tots els apunts de la universitat, més treballs, que en aquell temps fèiem a màquina, que tenia dins una capsa de cartró i que quan la vaig destapar era tot humitat i pols (jo també som al·lèrgica)..
El meu home (informàtic) no tira cap aparell antic i tenim una part del garatge ple..i quan jo dic allò i si tiréssim ell sempre respon -no per si d'un cas necessitem...
Confirmat tots patim del mateix
No, sóc exactament el contrari. Acostumo a llençar tot el que no fem servir, tot el que no crec que fem servir, i tot el que no hauria d'haver llençat.
Publica un comentari a l'entrada